La presidenta del Centre de la Cultura Catalana, Teresa Cabanes Foto: TONY LARA

PRESIDENTA DEL CENTRE DE LA CULTURA CATALANA

Va obrir les portes el 1999. I les tancarà definitivament la setmana que ve, quan els socis del Centre de la Cultura Catalana (CCC) acabin de buidar el local del carrer la Llacuna de la capital. El Comú els ha cedit un traster per guardar-hi el mobiliari i les andròmines acumulades els últims tres lustres. Però la veritat és que, un mes després de llançada la veu d'alarma –la Generalitat els retalla dràsticament la subvenció que els permetia sufragar el local i una gestió professional– l'entitat es troba literalment al carrer. La presidenta, Teresa Cabanes, diu que sí, que ha notat la solidaritat dels ciutadans: però ha sigut una solidaritat amb la boca petita. De moment, els dos primers trimestres del 2014 el CCC hivernarà i reduirà les seves activitats a la mínima expressió. ¿I després? Després... «ja veurem».

–¿S'han confirmat els auguris, i la Gene retalla el que havia advertit que retallaria?

–Per desgràcia no hi ha hagut miracle i ja tenim la decisió definitiva: la subvenció de 25.000 euros que vam rebre el 2012 s'ha quedat aquest 2013 en una ajudeta de 5.500, als quals hem d'afegir 8.000 euros més que ens dóna per a activitats concretes. Però hem de ser honestos: no és que ens tinguin mania sinó que han retallat a tots els casals, no només a nosaltres, i a més d'una manera brutal.

–Havien demanat cita amb el secretari de Presidència de la Generalitat per mirar de frenar el cop. ¿Els han concedit audiència?

–Fa un mes i no han respirat.

–En fi: ¿han torat un raconet de món on llepar-se les ferides?

–De moment, no. Hi ha perspectives, però les gestions no s'acaben de concretar perquè es veu que no saben on posar-nos.

–¿Qui són, ells?

–Suposo que el Comú d'Andorra la Vella té un cert interès a col·locar-nos en algun lloc, però és clar, la Llacuna és ple i trobar un forat és complicat. Depenem de la bona voluntat d'alguna altra entitat que ens cedeixi un trosset del que té. Hem d'afegir que ens han cedit un espai a la mateixa Llacuna per guardar els mobles.

–¿Hi ha un compromís, per part del Comú?

–Compromís, no; interès, sí. Que nohàgim de muntar l'oficina a casa.

–Havia insinuat la possibilitat que algun mecenes privat es mullés... ¿Hi ha hagut sort?

–Tampoc. Tothom està a l'aguait, a veure com ho enfoquem.

–Perdoni la franquesa, però tinc la sensació que els ciutadans, en general, tampoc s'ha sentit gaire afectat, per les vicissituds del CCC.

–No hi estic d'acord: el que a mi m'arriba és que a molta gent li ha sabut greu. Hi ha molts locals buits, sí; el problema és que sense la subvenció de la Generalitat no podem fer front a un lloguer. Així de clar. No podem somiar que surti un local a cost zero.

–Vaja: que han rebut més copets a l'esquena, més ànims que no piustrinquis...

–Però parlem clar: són moments complicats per a tothom, no només per a nosaltres.

–¿Com han encaixat el cop de la Generalitat? ¿Se senten abandonats, ferits, ignorats?

–Som víctimes, però no de la Generalitat sinó de la situació global i de les retallades generalitzades. I no ens podem queixar: només el casal de la Plata i el de Mèxic rebran una subvenció més elevada.

–Deien que els devien un raconet del 2012. ¿Ho han ingressat, ja?

–Ha trigat, però ens ho han abonat tot. Està malament que ho diguem nosaltres, però hem gestonat els nostres comptes amb molta prudència; estic convençuda que altres, en la nostra situació, ja haurien hagut de plegar.

–Vostès, ni s'ho plantegen, això de plegar.

–Tancar el local no vol dir que l'entitat desaparegui. Plegar, no plegarem; ni se'ns ha passat pel cap. Però potser sí que haurem de frenar. Hem d'esperar a veure els diners de què disposem per al curs que ve. Acabarem l'any a zero, perquè el remanent l'hem destinat a cobrir els forats que ens ha generat la retallada, i les subvencions de Govern no es convoquen fins a al maig. Fins aleshores, reduirem l'activitat al màxim. Després, ja veurem...

–Un CCC en estat latent, vaja.

–Farem l'última presentació literària, amb Jaume Cabré, el concurs de pessebres i una pel·lícula, una, de la Mostra de cine en català. I ja està. Com que no sabem què passarà el 2014, no ens podem arriscar a programar les activitats que veníem organitzant fins ara. Preferim no comprometre cap despesa fins que ingressem la subvenció de Govern i sapiguem exactament amb què comptem.

–¿I el Carles Sabater?

–Com que no es convoca fins a l'abril-maig, tenim un marge de temps per veure com evolucionen les coses. Però el que més greu ens sap no és ben bé quedar-nos com qui diu al carrer, sinó que els últims 15 anys de vida el Centre sempre havia tingut una persona al capdavant; era aquesta professionalització la que li donava un plus a les activitats i a la personalitat del Centre. Ara ens haurem d'acostumar a fer les coses d'una altra manera, basada en el voluntariat i la bona voluntat amb tot el que això implica, de bo i de no tan bo.

–¿Ha tingut vostè alguna temptació de llançar la tovallola?

–Quan les coses van mal dades és de covards i d'irresponsables fer un pas enrere, i hem de tenir l'esperança que aquesta situació no s'eternitzarà i que en algun moment remuntarem. Així que es tracta de resistir.

–¿Quin sentit té l'existència del CCC avui, quan Govern, comuns i altres entitats ja promouen moltes de les activitats que impulsen vostès? Sobretot, tenint en compt que bona part de la producció cultural del nostre racó de món és genuïnament catalana...

–Penso que encara cal que hi hagi algú com nosaltres que estigui vigilant. Nosaltres vam pressionar al ministeri perquè crèiem que als patis dels col·legis no s'hi parlava català, i hem aconseguit que se'n senti una mica. No gaire, d'acord, però més que fa uns anys. Al cine, igual.

–Però és que això ja ho fan –o ho haurien de fer–Educació i Política lingüística.

–Sí, però si no ho fan del tot, està bé que hi hagi algú –nosaltres— que els estigui a sobre per recordar-los el que han de fer. Estem lluny de la normalitat, pel que fa al català, i més enllà dels àmbits oficials. Però lluny. Per tant, com més entitats hi hagi que hi lluitin a favor, millor.

–¿Què hi entèn, vostè, per normalitat?

–Que a tot arreu t'atenguin d'entrada en català. Això només passa en comptades ocasions. En resum: que encara té molt sentit, que existeixi una entitat com el Centre, qe ja va néixer precisament amb aquesta funció de vigilància.

–Els socis: el desnonament del Centre, ¿ha generat un increment d'afiliats, ni que sigui com a gest de solidaritat i compromís?

–Ho veurem a principis d'any, quan passem els rebuts anuals, a veure les altes i les baixes. Ara ens devem moure entre els 170 i els 180. Però pensa que cap al 2005 superàvem els 300.

–¿I què ha passat?

–Era un moment d'expansió, en tots els sentits; d'altra banda, molts dels socis inicials eren genet gran que, per llei de vida, ens han anat deixant; i la crisi també fa que t'ho pensis dues vegades a l'hora d'adquirir compromisos d'aquest tipus. Són moviments cíclics que es produixen a totes les associacions. Per sort, les quotes han sigut sempre un complement al pressupost del Centre; el pal de paller eren i són encara les subvencions, tant de la Generalitat i del Govern com, últimament, els comuns d'Andorra la Vella i Escaldes.

–¿Pensa presentar-se a la reelecció?

–Em queda un any i mig de mandat, així que d'aquí al 2015, déu dirà.

Per a més informació consulti l'edició en paper.