• Tretze anys després de l’estrena, el Canal 33 va reemetre dijous ‘Entre el torb i la Gestapo’

L’hotel Mirador, segons la versió televisiva d’Entre el torb i la Gestapo: qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Foto: Televisió de Catalunya

¡Quina vida, escoltin, la dels passadors! Tot el dia de viatge, encara que fos en vagons de tercera i en ocasions a peu; o alternant amb interessantíssima gent de totes les nacionalitats –una atractiva agent de l’MI-6 per aquí, un militar polonès per allà, un fotogènic maquis antifranquista (i senyora), que sempre hi posa una mica de color i de compromís a la cosa, un aviador gibraltareny (!) per posar-hi la nota exòtica–, o flirtejant amb alguna misteriosa agent de la Resistència. Però no gaire, ep, perquè eren gent decent que tenia la santa esperant lleialment a casa amb la canalla. Quan el cos feia figa i deia prou, el repòs del guerrer en braços d’una de les putetes que pul·lulaven pel Mirador. I tot, ben regat amb generoses dosis de xampany –res de cava, que és beguda de perdedors i de titafluixes. Bé, de tant en tant sí que podien tenir la mala sort de topar-se amb algun agent de la Gestapo, normalment gentussa que ho portaven escrit a la cara, que eren els dolents, i afortunadament més soques que una espardenya. Un incovenient fàcilment suportable amb esportivitat britànica perquè al final, i amb el permís dels Manel, ja sabem que els guerrers s’avorreixen si no hi ha una mica d’acció.
Doncs aquesta vida de color de rosa és la que els pinten el director Lluís Maria Güell i el guionista Joaquim Jordà als passadors que ensenyen la poteta a Entre el torb i la Gestapo, la minisèrie inspirada (?) en la novel·la homónima de Francesc Viadiu, produïda el 2000 per TV3, subvencionada generosament pel Govern –amb 130 dels 325 milions de pessetes del pressupost total– i reemesa la nit de Sant Esteve pel Canal 33. És veritat que veníem avisats de casa: Joaquim Baldrich i Jaume Ros n’havien dit en el seu moment pestes, de la pel·lícula, i ingènuament alguns pensàvem que potser no n’hi havia per tant, que es tractava d’una ficció i que per tant hi eren perfectament comprensibles certes llicències poètiques.
Amb aquest ànim ens vam plantar la matinada de dijous davant de la tele... ¡i quanta raó tenien! Entre el torb i la Gestapo encarna i resumeix tots els tics, tots els vicis de la telesèrie a la catalana. No se’n deixen ni un: personatges desprovistos de qualsevol profunditat, començant pel Viel d’Antonio Valero, un cagadubtes, un tou a qui per res del món no confiaríem la vida; diàlegs banals que es limiten a remarcar el que veiem a la pantalla; personatges estereotipats, amb bons que ho són tant que fan picor, començant per la mestressa del Mirador i acabant per Joaquín, el basc a qui algun il·luminat li fa parlar un castellà paròdic, i dolents als quals només els falten la cua i les banyes com el doctor Coco de Fermí Reixach, curiosament la criatura més simpàtica que desfila per aquesta Andorra de cartró pedra; una producció artística, en fi, que confon la versemblança amb l’exhibició de modelets, automòbils i interiors vintage, i un demolidor ritme de cargol, més aviat una total falta de ritme: quasi mai no hi passa res, als 180 minuts d’Entre el torb i la Gestapo, els personatges es limiten a intercanviar frases tòpiques, com si fossin autòmats, ¡i estem parlant d’una sèrie d’espies, en plena Segona Guerra Mundial!
Prohibit avorrir

Encara és pitjor quan al director li dóna per posar-se èpic. Aquí sí que la cosa naufraga de forma llastimosa. Les escassíssimes escenes d’acció –l’enfrontament entre el basc Joaquín i el col·laboracionista Lemmonier als túnels de la Massana, per no parlar de l’assalt al cafè Tout va bien– no tenen cap grandesa, conviden a la incredulitat i, el que és pitjor, al badall. El moment culminant de tot aquest joc de despropòsits és la nit de Cap d’Any al Mirador, amb els refugiats catalans que desafien els agents alemanys presents a l’hotel cantant Els Segadors. És obvi que pretén ser un homenatge a la Marsellesa que Laszlo i col·legues es marquen al Rick’s de Casablanca. Però més que un homenatge, allò s’acaba convertint en una farsa. Involuntària. Cal ser molt ingenu, conèixer molt poc el caràcter local –que tolerava la presència dels refugiats sempre que no cridessin massa l’atenció, i que no hauria consentit mai aquest obert desafiament al poder alemany– i fer absoluta abstracció del moment bèl·lic –Hitler és encara l’amo i senyor de quasi tota l’Europa continental– per creure que una cosa així era no ja possible, és que ni tan sols imaginable a l’Andorra del 1943.
Ho deia Ros el juny del 2000, amb la sang encara encesa després d’haver vist aquest matusser exercici d’història contrafactual: «Ens hi jugàvem la vida, no estàvem per a alegries com ara posar-nos a cantar Els Segadors al bar. L’himne el portàvem a dintre, ben amagat». ¿I les putetes? «Al Mirador no hi havia bagasses, i encara menys xampany. ¡Però si eren els anys més negres del raccionament! La vida dels refugiats significava misèria». Per tot plegat va sonar a completa impostura l’entrevista-massatge que Àlex Gorina li va aplicar a la mitja part al director, omplint-lo d’elogis i venent Entre el torb i la Gestapo poc menys que com una obra mestra del gènere, i comparant-la repetidament –atenció, sacrilegi– amb Casablanca i amb Los cañones de Navarone. ¡Mare meva!
Arribem al final i encara no hem parlat de la presumpta participació andorrana. Es veu que els 130 milions només van donar dret a colar algun remot exterior nevat –amb neu de fireta, naturalment– i un parell de figuracions de Xavi Fernández, aquí en la pell d’un lluent sabater, i de Pere Tomàs, mossèn més que improbablement embolicat en les cadenes d’evasió. Ni una trista vista del centre històric, no sé, la placeta Monjó, el carrer de la Vall... Res. El Mirador és pur cartró pedra recreat al plató, i els carrers de la capital semblen les Rambles barcelonines en hora punta –mirin la c aptura d’aquí al costat. Un dels moments més reveladors –perquè delata l’absolut desconeixement del terreny que trepitgen director i guionista– és quan Viel s’acomiada dramàticament de la mestressa del Mirador. Hi ha petons, hi ha llàgrimes i hi ha molta mel ensucrada. Com si se n’anés a l’altra punta del món. Doncs bé: Viel es muda a Sant Julià. No sembla que 9 quilòmetres justifiquin aquesta hiperactuació, i menys encara en un home acostumat a bregar amb agents dobles, espies i oficials de la Gestapo.
El major problema, en fi, d’Entre el torb i la Gestapo no és que confongui realitat i ficció –«El mínim que se’ls pot exigir és no mistificar la història, explicar les coses tal com vana anar», deia Ros. El primer manament d’una pel·lícua d’acció és no avorrir. El pitjor de tot és que és una pel·lícula llarga, plana, mortalment avorrida. I amb el material amb què comptaven, això no té perdó de Déu. Vaja, que més que Entre el torb i la gestapo, els va sortir Entre la paròdia i el badall. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.