• La prova sprint de Sant Pol de Mar torna a veure en acció a aquest esportista que fa dos anys va patir una hemiplegia
• El seu cos va respondre bé i ell és un home nou i «alliberat»

Eloy Garcia celebra la seva victòria personal. A la galeria, La foto del seu fill que porta en el manillar de la bicicleta. També, una imatge abraçat amb Pau Tàpia, que va ser el seu escuder durant tota la cursa de Sant Pol de Mar. Foto: EL PERIÒDIC

Tenia pensat tornar a un triatló en la cita amb el d'Andorra del pròxim 27 de juliol però va trobar atractiu el de Sant Pol de Mar, sprint (750m+21km+5km), que es va disputar el passat cap de setmana. Eloy Garcia, que des de fa dos anys lluita contra aquella hemiplegia que el va deixar paralitzat, ja ni recorda la cadira de rodes que entre la família, els amics i la seva enorme força de voluntat va aconseguir apartar de la seva vida. Tenia «una necessitat», deia, que no era una altra que acabar una cursa, tornar a sentir-se triatleta. Ho ha aconseguit.

Eloy diu que s'ha «alliberat», que ha complit amb el que li demanava el seu cos, i que ara no pensa en res més que en gaudir dels seus, que són els que han patit amb ell. A Sant Pol de Mar no hi va anar la seva dona Berta ni el seu fill perquè els nervis els havien de gestionar sense pressions afegides. «No sabia com respondria el cos i no volien que patiren per mi», assegurava Eloy, que el primer que va fer en acabar va ser trucar la família.

L'aventura es va completar amb uns primers 750m de natació en què Eloy va anar sempre seguint els peus de Pau Tàpia, el seu company d'equip al Club Triatló Serradells i escuder durant tota la cursa. 20min 09s per a un home que va sortir al darrere per evitar els cops habituals dins de l'aigua, i que pateix per caminar per la sorra de la platja. La transició, per tant, també va ser lenta, però com que en cap cas hi havia pressió pel temps, es va fer naturalment. En la bici, Pau fins i tot va patir per seguir el ritme d'Eloy, que fins i tot regulava per no cremar les naus abans de la carrera a peu final. Amb 47min 41s va completar els 21km de tobogans. Després, a peu en els 5km, començava realment la batalla.

De les tres voltes a peu al circuit, dues les va fer corrent, i només en l'última va acabar caminant lluitant contra la seva cama que arrossegava i que trepitjava diferent, amb la qual cosa fins i tot es va fer una ferida al dit gros. Amb dolor però amb més ganes que mai, arribava el moment de la meta, i aquí Pau es va aturar. Eloy volia entrar sol sota l'arc i el seu company el va respectar. El retornat triatleta va acabar 101è entre 140 corredors a la seva cursa, i el seu guardaespatlles a 11 segons.

Abraçades, telefonades i somriures. Llàgrimes i il·lusions confirmades. Ni la medicació, ni els forts tractaments van evitar l'èxit d'Eloy Garcia. Van ser l'esforç i la confiança en sí mateix el que van portar aquest home a sentir-se de nou el que, en veritat, mai ha deixat de ser: un triatleta que lluita en totes les disciplines de la vida. Adaptar-se al medi o morir. Així és.

Per a més informació consulti l'edició en paper.