• A voltat de 500 persones esperaven per gaudir la viola celta de Savall a la catedral de Santa Maria

Jordi Savall i la seva viola celta a la Seu d'Urgell, dimarts a la nit Foto: FEMAP

En la novel.la de l'escriptor nord americà Hillel Hakin !Melissande! Què son els somnis? El protagonista, un professor universitari, intenta demostrar que la ciutat on imparteix classes universitàries, Champaing Urban a l'Estat d'Illinois, no és un erm cultural si no tot el contrari. Per tal de que al lector no li quedi cap dubte d'aquest fet, l'autor exposa que un dels concerts als quals havia assistit mentre n'era resident, havia estat protagonitzat per en Jordi Savall. La cita em va venir a la memòria, dimarts a la nit, en veure la cua que s'havia organitzat per entrar a la catedral de la Seu d'Urgell, que s'allargassava un bon tros pel carrer Major de i que mantenia intrigats als veïns que no estaven al cas i manaven què estava passant. Al voltant d'unes 500 persones esperaven entrar a gaudir de la música d'aquest intèrpret, que ja havia esgotat les entrades als altres concerts previstos del Femap, tant a Puigcerdà com a Sort, on hi tocarà avui dimecres. Recordant les paraules de Hillel Hakin i per si a algú desvagat li quedava alguna mena de dubte, el festival de música antiga tornava a demostrar arreu que, el Pirineu, no és un erm cultural. Caldria recordar però que, en Jordi Savall, no és pas aliè a la capital urgellenca. Com ell mateix va apuntar al final del concert, estava encantat de tornar al lloc on feia més de vint anys que havia actuat, la catedral, i també on havia donat classes. Mentrestant l'igualadí continua amb la seva labor de recuperació i revalorització de les músiques d'arreu el món. En aquesta ocasió el torn era per a la música celta.

Desprès d'uns primers compassos on la catedral restava gairebé en la penombra, amb una llum que hauria resultat ideal per a la resta del concert, els músics que acompanyaven al gran mestre de cerimònies es van mostrar com a veritables sacerdots de la mitologia celta. Així Andrew Lawrence-King s'encarnava en un bard, els encarregats de transmetre històries i llegendes que tocaven l'arpa. Es va atrevir, fins i tot, a declamar les virtuts dels ofici en recitant dos poemes que exaltaven les virtuts del seu instrument fent bona la tradició literària de la illa maragda. Per altra banda Frank Mcguire es transformà en tot un druida. De fet bodhrán és el nom amb que es coneix el tambor que utilitzaven aquests éssers tan lligats a la natura i a la màgia i que servia per a interpretar el moviment dels núvols, el vol dels ocells i els corrents d'aigua. El mestre de cerimònies, mentrestant, es reservava les dues violes, que donaven títol al concert, la viola celta, per a la seva interpretació. Desprès d'una gran repàs a les dances populars i a tota mena de tonades tradicionals va arribar l'hora dels bisos, amb el públic dempeus. Potser per que la música era prou reconeixible, fins i tot per a una oïda poc avesada, el subconscient va trobar a faltar un petit factor per tal de fer que la nit fos del tot rodona: una pinta de cervesa tipus porter, de la qual la Guinness irlandesa n'és una magnífica representant. Així hauria pogut brindar amb els del Femap pel èxit d'enguany, tot desitjant-los slainté –salut en gaèlic, que es pronuncia aproximadament solntxa– de cara al festival any que bé.

Per a més informació consulti l'edició en paper.