• El judoca anuncia envoltat d'autoritats, alumnes, entrenadors, amics i familiars que deixa l'alta competició per dedicar-se a formar judoques H El seu palmarès és únic

Garcia, caminant ahir cap a la taula on va anunciar oficialment que deixa el judo de competició per la formació Foto: TONY LARA

Assumeix Dani Garcia el seu esperit sensible. És un home que avui, precisament, compleix 30 anys, i no nega que, sovint, plora. Ahir era el dia per fer-ho, i tot i el seu llarg comunicat per anunciar l'adéu i per nomenar tots aquells que han estat al seu costat «durant 25 anys de judo» –Joan Ramón, Toni, Alain, Joan Carles, Eladi, Oriol, Marc, Miquel... tots noms propis que ell reconeixeria en un carreró fosc–, va trigar. Va aguantar aquest Dani Garcia, un històric, l'històric, el gran històric del judo andorrà, que diu prou perquè està decidit a formar judoques.

«No em retiro per les lesions, precisament vinc de Barcelona i tinc l'alta esportiva, estic en condicions de competir, però ha arribat el moment de dedicar-me íntegrament a entrenar». Ho farà tant al seu club, l'Hantei –«l'equip», el nomenen ells– com a la Federació, on ja hi treballa. Ahir es va envoltar dels entrenadors que l'han fet suport durant tota la seva vida, nomenant un per un i fins i tot aquells que no van poder assistir-hi, i també hi va ser la seva família, pare, mare i la seva germana Mireia plorant sense poder evitar-ho quan ell va dir «Mireia, gràcies per viure el meu somni com si fos el teu», i amics, i els membres de la Federació actual i de l'antiga, i el secretari d'Estat d'Esports, Jordi Cerqueda –«en el teu discurs hi ha un error, perquè és el judo andorrà, Andorra, qui t'ha de donar les gràcies a tu, perquè ets la llum, el camí que guia» als nous valors–, o els representant del COA –«Tinc la teva imatge a Londres, la imatge de la dignitat d'un andorrà al tatami d'uns Jocs Olímpics», va dir Jacint Risco entre llàgrimes–, i al final somriures d'alegria per una decisió mesurada, tranquil·la, però sobretot decidida. Ferma.

Tan ferma com la trajectòria del mateix Dani Garcia, que té l'honor d'haver estat el primer andorrà en superat un combat en uns Mundials (2011), el millor resultat en uns Jocs Olímpics (9è a Londres 2012, igualant el ciclista Emili Pérez) després d'haver estat també als de Pequin al 2008, i tot un seguit de medalles en els Jocs dels Petits Estats: plata per equips a Malta al 2003; plata per equips i bronze individual a Andorra al 2005; bronze individual a Xipre al 2009 (i sense lligament creuat, lesionat); i per fi, l'or a Luxemburg al 2013. A tot això, s'hi han d'afegir des del 2002 infinitat de podis, tot i que cap or –«això és una espineta», diu– en els Campionats de Catalunya i, subratllem-ho, ser l'andorrà que va aconseguir ser a uns Jocs Olímpics (Londres) amb classificació guanyada a pols, sense wild card. Tot això, i molt més, és Dani Garcia. En el ‘molt més', siusplau, han d'afegir-hi «la transmissió del codi moral del judo», en paraules del president de la Fandjudo, Alain Cabanes.

Per a més informació consulti l'edició en paper.