No parlo d'independència, parlo de consulta. Tampoc em refereixo al que des de Madrid s'ha venut com un referèndum vinculant que «fracturaria» la societat catalana, quan no és així. Una de les expressions que més s'ha repetit a Twitter des de la compareixença del dimarts d'Artur Mas és aquella de «jo ja ho deia».

Però tot i així, tot i que molts s'ho esperaven, la perplexitat i la incertesa dels catalans és patent: «I ara què?»

S'ha passat de parlar de consulta a la ciutadania a parlar de Declaració Unilateral d'Independència (DUI), de pacte pel dret a decidir a eleccions plebiscitàries i, en definitiva, de política.

A la Generalitat, la unitat de la que tant es parlava es difumina entre alternatives poc clares i sense ningú que es mulli més del compte per un moviment que va començar al carrer i al que molts s'hi han afegit, en teoria, deixant els seus colors polítics a un costat; Rajoy celebra la «no consulta» i fa gala d'un «país democràtic» en el que no es pot votar; i Europa, capaç de desfer l'embolic, manté el silenci.

Mentrestant, els qui hi creien i han demostrat estar molt més a l'alçada que els representants polítics, es troben amb un nou dilema: anar o no a votar al que alguns han denominat com «consulta de fireta».

Anar-hi es pot interpretar com donar recolzament a una Generalitat que no ha complert amb la seva paraula. No anar-hi es pot interpretar com donar la raó al Govern d'Espanya i convertir-se en la seva «majoria silenciosa».

Si Rajoy recorre i prohibeix també l'alternativa, es tornaran a veure a nivell internacional les vergonyes de la «democràcia» espanyola. Si CiU, ERC, ICV i les CUP no arriben a un acord, potser sí que s'haurà de parlar de «fractura».

Ara que me'n adono, no volia, però ho he tornat a fer. No vull parlar de política, parlo de sentiments. H