Després de dies submergits en la campanya electoral, quan veus més als teus companys de redacció que a la família, plegant tard, començant d’hora, arriba un punt que no saps en quin dia vius, ens preparem per a la traca final.

Un cop superada la prova de foc de la jornada de reflexió de les eleccions generals, arriba la sessió amb els candidats de les comunals. Passem de set caps de llista a 21, tot i que en les dues ocasions sempre n’ha fallat un. I jo, que tinc poca mà esquerra amb les fotografies de grup, fa dies que em preparo mentalment. Tot i la quantitat de gent que toca retratar aquest cop, almenys tenim un bon grapat de candidates femenines.

Van arribant tots els candidats, com nens que es retroben al pati de l’escola després de l’estiu, petons per aquí, brometes per allà, queden lluny els retrets que han volat fa quatre dies als debats. Preparo la càmera i trípode, col·loquem la taula amb l’urna i comencem la sessió.

La part més complicada és aconseguir mobilitzar el personal, intentem que prestin atenció perquè tothom es comenci a col·locar, no tenim gaire èxit, per a la pròxima jornada demanarem sessions de coach a algun mestre de primària, i finalment aconseguim la seva atenció. Un cop repartits per les escales de la plaça del The Cloud, un per un, fem els retrats individuals amb l’urna i a mitja sessió apareix en Jordi Rubia, fent honor al famós quart d’hora andorrà que ens tenen acostumats a fer esperar als mitjans.

Les diferents estatures dels polítics em fan perillar l’enquadrament. Només faltaria que li tallés el cap a algú i disparo ràfegues per evitar ulls tancats i ganyotes. Les que donen més joc, Conxita Marsol i Dolors Carmona amb el seu duel de vestuari amb els respectius colors corporatius. Un cop acabat l’ordre protocol·lari de les parròquies toca la foto conjunta. No té cap misteri, l’únic detall a destacar és la impossibilitat de quadrar les lletres gegants d’Andorra.

Per tancar la sessió, intentem no caure en les tradicionals imatges conjuntes dels candidats de cada parròquia, maquetar set fotos ja és excessiu, així que decidim fer quatre grups dividint partits i candidats independents, tot i que a la Sandra Tudó no li va fer gaire gràcia que la col·loquéssim al mateix sac que els socialdemòcrates.

Ja es comencen a notar les presses per marxar, la predisposició per deixar-se fer fotos sempre s’acaba ràpid, per sort, aquest cop Emi Matarrodona s’ha deixat retratar. Amb les entrevistes personals no hi ha manera.

En Cerni Cairat, el candidat més jove, no apareix a les imatges. Hem trobat a faltar que ens regalés una foto similar a la seva baixada per les escales de Naturlandia com si fossin un tobogan.

Deixant les bromes de banda, he d’agrair a tots els candidats la seva predisposició davant dels gràfics, tant per la jornada d’ahir com durant tota la campanya, sobretot als polítics més novells que encara no tenen tanta experiència davant la càmera. Espero i desitjo que un cop passades les eleccions segueixi així.