Realment tota la culpa és dels inversors estrangers?
Porto tretze anys de la meva vida dedicats a la consultoria estratègica i a la gestió d’inversors estrangers en deu països diferents. A Andorra, concretament, he viscut l’abans i el després de l’obertura econòmica i la inversió estrangera, però que quedi molt clar que aquest article no es basa en una justificació de la meva feina o de la meva empresa, perquè, de fet, Andorra no és ni molt menys el nostre mercat majoritari.
L’obertura econòmica va ser molt polèmica, però era necessària. Hi va haver molta valentia per part dels sectors polítics que la van tirar cap endavant, però també va haver-hi, al meu humil parer, molta covardia. Vam voler tenir-ho tot, no perdre res, i el temps ha demostrat que va ser un error. Molts ho hem estat dient durant anys, però ningú ens ha fet cas.
Ara estem en un punt en què sembla que determinats problemes que té el país, com el de l’habitatge principalment, és culpa únicament de la inversió estrangera, i no dic que no hi pugui influir, però crec que s’ha de fer una profunda anàlisi del que s’ha fet tots aquests anys abans de dictaminar -moltes vegades sense saber de què es parla- de què o de qui és culpa els problemes que patim.
Els nostres polítics s’han omplert la boca de dir que busquem inversors que vinguin a aportar un valor afegit al país. Però què els aporta el país a aquests inversors? Quan Andorra es va obrir a la inversió estrangera es va fer gairebé com un intent desesperat d’aconseguir que entrés diners legals de fora. El sistema bancari i tot el que havia suposat fins ara estava a punt de canviar, i el país no podia continuar depenent d’ell. El problema és que mai es va pensar a generar sectors concrets que alhora poguessin generar amb els anys aquest valor afegit, com si que van fer Malta, Gibraltar, Luxemburg, Estònia i un llarg etcètera.
Només ens centrem a ser intervencionistes, tenir baixos impostos i dir que som un país amb un alt índex de seguretat. Andorra no es va centrar a desenvolupar sectors estratègics de valor afegit -que ara implicaria que potents inversors estiguessin interessats a venir al país-, tampoc a agilitzar el sistema administratiu o les gestions, ni a fer una aposta ferma per ser un gran epicentre comercial, turístic o financer. Vam vendre que teníem una de les millors fiscalitats d’Europa i un sector immobiliari en alça amb grans possibilitats de rendibilitat, i això és el que hem aconseguit, tenir inversors que inverteixin en el sector immobiliari del país fonamentalment, perquè no han trobat un altre sector interessant en el qual invertir.
Han passat més de deu anys des que aquest procés va començar a rodar i ara sembla que tota la culpa de la situació que travessem és d’aquests inversors, i això es fa en un intent poc cortès de no reconèixer que governs anteriors no van gestionar bé el procés de diversificació econòmica, i, oblidant, que el sector immobiliari i el de la construcció on han posat els seus diners majoritàriament aquests inversors també ha ajudat a generar llocs de feina al país.
Per què no van pensar els governs anteriors en crear un ecosistema de startups per a captar inversors? Per què no van pensar que vista l’evolució del sector immobiliari convenia començar a pensar en la inversió que havia de fer el govern en habitatge social? Per què no van escoltar les dotzenes de professionals que durant anys hem repetit als ministres corresponents que el sistema que tenim no funciona i no és sostenible en el temps? Per què sempre hem d’esperar que l’aigua ens ofegui per prendre consciència dels problemes i començar a buscar solucions?
Ara veiem també a alguns polítics dir que això és meravellós, que acabarà amb les empreses pantalla, quan probablement no saben ni el que és una empresa pantalla, que la recaptació que farem de les taxes a inversors estrangers solucionarà el problema, però ningú s’ha parat a pensar que si no hi ha inversors estrangers tampoc hi haurà cap taxa que recaptar i, per tant, tornarem a la casella de sortida, però clar, ja saben això que diuen que en política qui dies passa, anys empeny...
També veig constantment parlar de la paraula «expropiació». Permetin-me que aquí em mostri totalment en contra. Aquestes mesures poden agradar més o menys i jo personalment discrepo de moltes d’elles, però si les persones que parlen d’»expropiacions» s’haguessin molestat a veure el contingut del text haurien vist que el sistema és prou garantista, i que en el moment en què el propietari vulgui pot posar el pis en lloguer i s’acaba «la intervenció» pública.
No és el millor sistema, però es fa per a tractar de solucionar un problema més gran. Ara que estem amb l’aigua al coll no hi ha alternatives, i no n’hi ha perquè en el passat no es van fer bé les coses, hem d’assumir-lo, en lloc de posar constantment pals a les rodes. No podem queixar-nos quan no hi ha inversors estrangers i queixar-nos quan els tenim i llavors fer-los fora o abusar del seu suposat poder adquisitiu, perquè això ens fa perdre competitivitat. No podem queixar-nos quan no hi ha habitatge social i queixar-nos quan es busquen solucions perquè n’hi hagi.
Mesures com aquestes existeixen ja en altres països del nostre entorn, però és cert que aquests països han desenvolupat un ecosistema productiu amb mesures solvents i sectors reals perquè els inversors estrangers tinguin més interessos als seus països que el merament immobiliari, què esperem nosaltres a començar a desenvolupar aquests sectors de manera real, valenta, sincera i sense malícies? I no oblidem que a més de totes les mesures pròpies d’inversió estrangera tenim el tema del català, l’acord amb la UE, etc. que això ja es qüestió d’un altre article. El que està clar és que els grans inversor marxen a països més interessant o directament no venen i el que hem fet fins ara o no ha servit, o no és suficient. És difícil i és el primer que hem d’assumir, però l’equip, ministre/a o secretari/a d’estat que no es vegi capaç de fer-ho és tan senzill com que deixi el seu càrrec per dignitat política i deixi via lliure a persones que estiguin disposades de veritat a treballar pel país, que no els importi el càrrec o el sou, que només vulguin que el país creixi i avanci durant els pròxims anys. Fem alguna cosa, però fem-la ja, abans que sigui massa tard.