Euna democràcia, les institucions i les formes són importants, fins i tot essencials. Quan el seu funcionament es perverteix, quan els ciutadans deixen de confiar en elles, no pateix només la institució, pateix la democràcia. No estan les institucions espanyoles en el seu millor moment des del Parlament al Tribunal Constitucional, des del Poder Judicial al Tribunal de Comptes, des dels partits als sindicats. I és dolent caminar rascant la ferida perquè amb les coses de menjar no s'hi juga, però ... Una d'aquestes institucions importants, l'últim recurs de molts col · lectius, de molts ciutadans és el Defensor del Poble. Cada any hi acudeixen milers de ciutadans per demanar que les administracions públiques els atenguin, per presentar queixes i per demanar ajuda. I el Defensor fa la seva feina amb rigor i eficàcia. D'aquesta casa han sortit importants informes i recomanacions oportunes. El Defensor del Poble és elegit a proposta del partit que governa, però sempre amb un cert consens i els seus adjunts representen el principal partit de l'oposició o algun altre de l'arc parlamentari. L'ideal seria que fos algú independent, allunyat dels interessos partidistes, però almenys cal esperar que quan arribi al càrrec sigui el defensor de tots els ciutadans i, una mica, la «mosca collonera» del Govern de torn. Amb formes adequades, rigor i justícia, però amb fermesa i diligència. En aquesta casa hi ha hagut excel·lents polítics que han oblidat la seva militància, com Álvarez de Miranda, Ruiz-Giménez, Múgica –amb matisos– o Cava de Llano.

Però, després del nomenament de Soledad Becerril, s'han produït almenys dues situacions preocupants. El Defensor ha renunciat a presentar recurs d'inconstitucionalitat contra la llei sobre desnonaments i fa poc ho va fer també davant la Llei de Taxes. Totes dues eren demandes socials evidents. A la institució del Defensor no cal demanar-li que calli si un altre ocupa el seu lloc, ni que assumeixi arguments aliens, sinó que faci el que li toca fer amb rigor i independència. No es poden deixar passar assumptes d'enorme transcendència social i que sembli, que la institució que ha de defensar als ciutadans prefereixi defensar el Govern.

Per a més informació consulti l'edició en paper.