A vegades resulta especialment oportú saber què passa fora de la zona euro, on les coses es fan de manera diferent a la que dicta Alemanya i apliquen la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, amb la benedicció intermitent del Fons Monetari Internacional. Vegem un parell de dades.

PrimerA dada, que no opinió. Amb una taxa d'atur gairebé quatre vegades més baixa que l'espanyola, del 7,7%, la Reserva Federal dels Estats Units, la coneguda FED, es va fixar ja l'any passat com a objectiu combatre la desocupació, fins reduir-lo al 6,5 %. És a dir, el seu punt de partida negatiu en termes d'atur era millor que el d'Espanya (8,5%) quan Espanya anava bé (2007) i érem, suposadament, de Champions. El banc central dels nord-americans va decidir ja llavors que mentre la taxa d'atur del seu país no caigui a aquest nivell (6,5%) mantindrà els tipus d'interès ultrabaixos, entre el 0% i el 0,25%.

Segona constatació, que no interpretació. Aquí al costat, dins de la Unió Europea però fora de l'euro, el flamant governador del Banc d'Anglaterra va anunciar aquest estiu que posarà la política monetària al servei de la reducció de l'atur.

¿Per què l'eurozona –llegiu Alemanya, llegiu Angela Merkel i subordinats seus com Oli Rehn o Mario Draghi– s'entesten a mantenir una severa política d'austeritat que ni tan sols és eficaç en termes econòmics?

Espanya és un dels països que més pateix les conseqüències dels recents però ja històrics errors econòmics de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional, les polítiques situen Europa –i no diguem Espanya– en nivells d'atur, pobresa i desigualtat social desconeguts des dels temps de la Segona Guerra Mundial. Hi ha alternatives a aquesta política, com no es cansen de repetir des del 2008 economistes com els premis Nobel Paul Krugman i Joseph Stiglitz o el professor Antón Costas, de la Universitat de Barcelona.

Costes acaba de donar-li una nova lliçó a Merkel, Rehn i companyia, que tant de bo aprovin ara que arriba la convocatòria de setembre: d'aquesta recessió només se surt barrejant, «sense atavismes ideològics», el fiscalismo de John M. Keynes amb el monetarisme de Milton Friedman. Aquí queda.

Per a més informació consulti l'edició en paper.