Quan es tracta d'un personatge públic, la línia que separa el privat del que és públic és molt prima. Mesura el mateix que la línia que separa el sublim del ridícul. En altres temps, abans dels devastadors efectes que les xarxes socials han imposat a la vida i obra del comú dels mortals, en el periodisme hi havia una norma que marcava la pauta en els diaris de qualitat. S'havia importat dels Estats Units, crec que era un dels lemes del Post: « Borratxo a casa, assumpte privat, borratxo al Senat, assumpte públic». S'entén que exclosos els casos de maltractaments (aquí el domicili sol ser el solar del crim), tota la resta de conductes entre adults, si afecten la vida privada són, en principi, cosa privada. Naturalment, l'escrutini de la vida dels dirigents polítics ha de ser rigorós en la mesura que les seves decisions afecten les nostres vides i les seves vides es financen amb càrrec als impostos que paguem els ciutadans. Tot això ve per un episodi galant atribuït al president de la República Francesa. Una suposada «affaire» sentimental aliena a la convivència de qui passava per ser la seva parella oficial. François Hollande, que té quatre fills amb la també dirigent socialista Ségolène Royal, sembla que és home de vida nocturna intensa i en la línia d'alguns dels seus antecessors a L'Elisi ( Pompidou , Mitterand, Chirac), diguem que prodigava la seva energia vital fent hores extres fora del despatx i fora de l'agenda política oficial.

A França la vida privada dels presidents de la República ha estat un tema tabú per obra de dos tipus de censura: la coercitiva i la induïda. Els mitjans, com, per cert ha passat a Espanya fins fa poc, senzillament no s'atrevien a publicar aquest tipus de notícies. Els temps han canviat. A França la polèmica ha saltat als mitjans i alguns censuren la conducta d'Hollande no pel costat de la moral sinó per un aspecte col·lateral de l'assumpte: la seguretat. L'equació que dóna peu a la crítica és molt simple: si el va poder localitzar un fotògraf davant l'apartament en què mantenia supòsits trobades galants, també podia haver estat un franctirador o un terrorista. La seguretat del cap d'Estat es posa en dubte i, de passada, fan el ridícul els que cobren per protegir-lo. Aquest és el cabreig de fons que va estar a punt de propiciar el que hauria estat un gran error per part de Manuel Valls, ministre de l'Interior: intentar censurar la notícia. Afortunadament, no ha estat així, França segueix sent una democràcia. 

Per a més informació consulti l'edició en paper.