Sóc de les convençudes de que el 9 de novembre no hi haurà consulta a Catalunya. Aquesta convicció no està renyida amb el reconeixement que hi ha molts independentistes i que alguns partits com ERC creuen sincerament en ella. És la seva aposta, el seu compromís polític però això no vol dir que sigui el de tota Catalunya i de tots els catalans. Passa que molts catalans callen. Alguns d'ells amb enorme responsabilitat social, econòmica i financera demanen diàleg que és una forma com una altra qualsevol de «no ficar-se en embolics». Qui ha parlat, encara que no del tot és Pujol que ara inicia la seva estratègia de defensa, mentre el gruix de la societat catalana tracta de pair l'espasme emocional que ha causat. Les declaracions de la número dos de Mas qüestionant la celebració de la consulta ha causat un petit incendi intencionat que el mateix Mas ha intentat apagar adduint que si la llei de consultes és recorreguda, la decisió que es prengui serà la consensuada per tots els partits que la defensen. I què? Doncs, que no se celebrarà i Artur Mas ho sap millor que ningú. I aquesta és la seva principal responsabilitat. Alimentar el somni d'ERC i no de CiU. Una CiU feta miques, amb Unió sense saber a qui vol, si al pare o la mare i amb una Convergència abocada a la seva refundació per, amb el pas el temps, tornar a ser el partit que sempre va ser: catalanista, transversal, pragmàtic i possibilista. Els estralls de tot aquest laberint està sent profunds, silenciosos i dolorosos. Han dividit la societat i famílies. Han generat incerteses dins i fora de Catalunya.

Per a més informació consulti l'edició en paper.