El 17 de maig del 2012, el Consell General aprovava la llei de protecció contra el tabaquisme passiu ambiental, més coneguda al carrer com la llei antitabac. Al meu entendre, va ser un dia important. Primer, perquè per primer cop el nostre parlament tirava endavant un text que havia sorgit fruit d’una iniciativa legislativa popular. És a dir, una recollida de signatures entre els ciutadans. Més enllà de la rellevància de la forma, però, també cal remarcar el significat de la norma: en un país on el tabac sempre havia estat un producte clau econòmicament parlant, s’apostava fermament per una regulació que protegia els no fumadors. Tret d’aquells locals que volguessin habilitar espais, no es podria fumar enlloc, fet que permetria garantir el dret a la salut tant dels clients com dels treballadors d’aquests establiments.
Ara, però, el Govern de Demòcrates per Andorra (DA) entén que cal fer una excepció. A les sales de joc del futur casino, s’ubiqui on s’ubiqui –aquesta ja sembla una altra guerra– i a la del bingo, els clients podran encendre tantes cigarretes com vulguin. Un pas enrere, sense cap mena de dubte.

Un primer apunt que s’ha de posar en relleu sobre aquesta decisió és el greuge comparatiu que hi haurà amb la resta de locals públics del país: bars, restaurants, sales de festa, discoteques, pubs... És perfectament lícit que els empresaris que els gestionen i que sí que s’han hagut d’adaptar a la prohibició general que establia la llei es preguntin ara per què es permet aquesta diferenciació.

Però el que, personalment, em sembla més preocupant és la flagrant discriminació que patiran les persones que hagin de treballar en aquests espais, en aquestes sales de joc (o millor dit, de fum). La llei antitabac explica en la seva exposició de motius que es «reconeix concretament el dret de les persones a no estar exposades al fum del tabac en contra de la seva voluntat i, per tant, es garanteix el seu dret de no haver de patir els riscs sanitaris inherents a la inhalació del fum del tabac emès per terceres persones». Per a DA, però, no tens aquesta consideració si has de fer la teva feina en un bingo o en un casino.

Assistim, doncs, a la creació de treballadors de primera –que gaudeixen del dret a la salut- i de segona. Realment preocupant. I aquí és on vull recordar un altra part de l’exposició de motius de la llei antitabac: «El tabaquisme passiu ambiental no és doncs una simple molèstia, sinó que constitueix un risc sanitari important per a qui s’hi exposa. En aquest sentit, la protecció de la salut –dret reconegut a l’article 30 de la Constitució– justifica l’adopció de mesures específiques de caràcter normatiu per lluitar eficaçment contra el tabaquisme passiu ambiental». No soc jurista i, per això, m’atreveixo a fer una pregunta i a demanar si algun expert en dret me la pot contestar: seguint aquest comentari, podria ser que l’excepció que es farà a les sales de joc –per molt ben habilitades que estiguin– es pugui considerar inconstitucional en vulnerar el dret a la salut dels empleats d’aquests establiments?

I una darrera reflexió/qüestió. Si al·legant les motivacions econòmiques argumentades per DA per fer aquesta excepció legal, es pot fer aquesta excepció, quines més en podrien estar temptats de fer? Si al casino acceptem que es faci els ulls grossos amb el tabac, no correm el risc que es facin diferenciacions també amb altres normes? Seria arriscat tenint en compte les activitats paral·leles (i no sempre legítimes) que sovint es mouen a entorn d’aquests negocis.

Consellera socialdemòcrata (PS) del Comú d’Escaldes-Engordany