L’estoïcisme és un estudi filosòfic basat en sentir indiferència envers el dolor o les desgràcies, i la sobrietat davant les dificultats. Per tant, podríem definir a una persona estoica com algú que en una situació extremadament complicada seria capaç de mantenir el cap fred per controlar la situació i evitar més danys col·laterals. Grans pensadors com Sèneca o homes d’acció com Marco Aurelio eren ferms estudiosos de l’estoïcisme.
Però deixo la història de banda per centrar-me en com podem utilitzar aquesta pràctica a la nostra vida laboral o social. La pràctica més interessant de l’estoïcisme és la que t’ajuda a distingir què és el que podem controlar i el que no, per centrar-nos exclusivament en el que sí que podem controlar. I aquesta pràctica es desglossa en tres fases que ens ajudaran a vèncer les nostres pors o com es coneix en l’argot professional, «reducció de l’activitat emocional».
Si com a entrenador de futbol et bloqueges davant la pressió de l’equip rival, els teus jugadors no respondran a cap ordre i acabaràs perdent el partit. I si com a director general d’una gran empresa perds la paciència amb un empleat molt valuós per una petita infracció, podries perdre l’empleat. Per tant, el cost és elevat. I això ens porta a la primera fase: la premeditació dels mals. Es tracta de visualitzar la pitjor situació de caos que puguis imaginar al detall, i que t’impedeixi actuar o vèncer la paràlisi. Podria ser dir-li a la teva parella que vols deixar-la, crear una empresa, o hipotecar-te, però per posar un exemple, podem imaginar que el director general d’una gran empresa ha de viatjar per negocis. Bé, doncs en una columna, definirem les nostres pors, el que ens causa ansietat. Pot ser una llista molt llarga, jo en posaré dos exemples. La reunió de negocis a la qual vaig anirà malament i perdré els nervis amb els executius. O bé, deixo l’empresa en mans del subdirector, però com que té problemes de cor, ha de ser hospitalitzat per un infart i no queda ningú que se’n pugui fer càrrec. A la segona columna hi escriurem com podem prevenir aquesta por o com a mínim disminuir-ne la probabilitat dels danys. Pel primer exemple, podria prendrem un té o un tranquil·litzant per encarar la reunió amb més serenor. Pel segon exemple, podria deixar avisada a una empleada que conegui totes les funcions de l’empresa per poder dirigir-la. A la tercera columna hi escriurem com reparar-ne els danys o a qui podríem avisar per solucionar-ho. Pel primer exemple simplement podria quedar-me uns dies més a la ciutat on he viatjat i fer una mica de turisme per recuperar els ànims. En el cas del segon exemple, podria demanar un cop de mà a l’antic director de l’empresa, ja jubilat i amb el que segueixo tenint molt bona relació, perquè em doni un cop de mà a distància.
La segona fase és una pregunta molt senzilla: Quins seran els beneficis d’un intent o èxit parcial? Es tracta d’exagerar les pors i minimitzar el que pot anar bé. Potser aconseguint el teu propòsit sentiràs un impuls emocional molt positiu, guanyaràs confiança o podràs desenvolupar noves habilitats. Quins seran els beneficis reals d’aquest èxit?
I la tercera fase però no la menys important. El cost de la inactivitat. A nosaltres se’ns dona molt bé pensar en la pitjor situació quan intentem fer alguna cosa nova, com demanar un augment de sou. El que no considerem és el cost de la zona de confort, de no canviar res. Ens hem de preguntar com seria la nostra vida si no féssim res al cap de sis mesos, un any, tres anys... anar més enllà seria preveure un futur intangible. El resultat pot ser espantós i està a les nostres mans preveure’l.
Moltes de les nostres pors són justificades, però concloure aquí sense posar-les sota la lupa seria un gran error. Les decisions més fàcils són les que ens compliquen la vida, i les decisions més difícils són les que ens la faciliten. I és que ja ho deia Sèneca: «Sovint patim més en la imaginació que en la realitat».