Tristesa
No em ve una altra paraula al cap que no sigui tristesa. Tristesa per veure la situació que està vivint Catalunya. Tristesa per observar com un país tan pròsper i significatiu està patint per la set de poder d’alguns. Tristesa per sentir com es desqualifica als qui únicament estan lluitant per garantir els seus drets. Ja no és qüestió de ser independentista o no. És qüestió de llibertat; de democràcia. Em sembla vergonyós que s’hagin imposat condemnes de fins a 13 anys per exaltar un sentiment de pertinença, per afrontar una realitat amb determinació i per voler reivindicar el que els pertoca.
No entraré en si els diners utilitzats per dur a terme el referèndum i tot el procés han estat lícitament emprats ni si l’origen havia de ser el que era. Ara bé, puc dir que —si fos el cas— preferiria mil vegades que part dels meus diners públics s’utilitzessin per fomentar la llibertat d’un poble que no pas sufragar els viatges dels monarques o els capritxets burocràtics d’alguns polítics espanyols, començant pels de dalt.
El que deixa encara més clar que s’està vivint una situació d’injustícia és tot el rebombori internacional que està sorgint i tot el suport forà que està rebent Catalunya. No només s’estan manifestant els catalans. També ho estan fent els qui creuen en una causa honorable i estan en desacord amb les mesures absurdes i les sentències inexplicablea.
Andorra ha sigut part d’aquest petit suport estranger. És cert que si es quantifiquen les persones que van participar en la manifestació de dimarts passat i es comparen amb el total de la població, el número potser no és massa gran. Però no importa.
Per petit que sigui el suport, té un significat. I no ens enganyem, per ser el Principat, 400 persones tampoc està malament. Molts dels qui es manifesten no ho fan per demanar la independència, sinó per donar el seu suport a una causa justa. Professionals i personatges públics estrangers han posat el crit al cel i s’han afanyat a condemnar i rebutjar la sentència a través de les xarxes socials i, per descomptat, dels mitjans de comunicació.
Opinions, notícies, reportatges... El tema de Catalunya està en boca de tots. I no n’hi ha per menys.
El problema de comunicar des de l’exterior és que a vegades la realitat s’acaba distorsionant. Des de fora, s’acaba veient el que alguns volen que es vegi. Molts dels mitjans forans, i també alguns catalans, estan obrint les portades amb imatges dels incendis, les destrosses i els atacs que han rebut alguns cossos policials. Això està succeint, sí. Però no ens ha de desviar del veritable missatge. La força del poble català està en les seves paraules i en totes les accions pacífiques que s’estan realitzant: marxes, protestes sense violència, discursos, trobades públiques...
És una llàstima que per l’actuació d’uns pocs (que ni se sap si estan reivindicant la llibertat o si únicament estan aprofitant el moment per fomentar el caos) s’acabi tapant el bon procedir de molts. Es demana que se surti al carrer i que no es faci ús de la violència. I els qui veritablement volen un canvi significatiu i en concordança amb els seus drets, segueixen aquest consell.
Perquè saben que les imatges d’atacs i de força només fan que eclipsar el missatge de democràcia que s’està reivindicant. Per tot plegat, i, malauradament, veient la situació des de la distància, només espero que les manifestacions pacífiques s’acabin imposant a les bajanades d’uns pocs que s’han desviat del veritable propòsit.