Inconscients
Són les cinc i mitja del matí. El sol brilla més que mai. Em poso la mà al front i m’eixugo una gota de suor que està a punt de caure sobre l’amanida de fruits silvestres que tinc just al davant. Intento fixar-me en els colors lluents que desprenen els gerds, els nabius i les groselles, però l’aroma a malví m’envaeix i em fa tombar el cap. Contemplo la immensitat que em rodeja i em sento afortunada de poder gaudir d’aquest pícnic majestuós al capdamunt, ni més ni menys, que de les piràmides Chichen Itzá. Mentre assaboreixo els queviures que m’envolten, observo com un pardal multicolor em dedica un somriure.
Agafo un tros de pastís (de xocolata, per descomptat) i contemplo la cascada rosada que es troba just al meu cantó. L’aigua cau amb força i m’escatxiga. No m’importa, és més, em relaxa. Em quedaria per sempre a aquí... De sobte, un bip-bip es cola en l’escena. Sembla llunyà, però es va acostant. Cada vegada se sent més fort. Bip-bip. I aquí arriba... La foscor. Obro els ulls i el món idíl·lic que m’envoltava fa uns segons s’esmicola sense contemplació. Miro l’hora i m’adono que són les sis de la matinada. Qui és l’intel·ligent que gosa arrancar-me d’aquest meravellós son amb tanta mala fe? Deu ser alguna cosa important. Desplaço els ulls cap a la pantalla del mòbil i visualitzo una notificació de Gmail. «Tens un correu nou». Un correu? A aquestes hores? La son ja m’ha abandonat, per tant, només em queda esbrinar qui ha estat el culpable. Obro el maleït correu i el primer que apareix és una enorme imatge de color negre que parpelleja. Miro més fixament la pantalla i albiro unes lletres blanques. No porto les lents de contacte i em costa llegir el missatge.
Estrenyo els ulls (els qui no gaudiu d’una vista perfecta m’entendreu) i aconsegueixo distingir: «Black Friday, no deixis escapar aquesta oportunitat!». Després de maleir el correu una i mil vegades i d’autoesbroncar-me per no haver posat el mòbil en silenci, conto fins a 10 i intento tornar-me a dormir. No tinc èxit. El meu cervell ja s’ha posat en marxa i quan tanco els ulls només veig les lletres parpellejant. Inconscientment, començo a pensar que potser hauria d’aprofitar l’oferta... Al cap i a la fi, es tracta d’una oportunitat. Necessito alguna cosa? Potser no... Però és que està al 50%. Segur que no necessito res? I per regalar? Si ho compro avui, em costaria la meitat... M’hauré de donar pressa i anar-hi just en sortir de treballar. Si hi vaig tard és possible que els millors productes ja hagin volat. Sí. Decidit. Hi aniré avui.
En un tres i no res he caigut en les urpes del consumisme i el màrqueting perfeccionat. I el pitjor de tot, ho he fet sense ni adonar-me’n. Estem tan exposats a la publicitat que l’hem arribat a interioritzar de forma gairebé instintiva en la nostra quotidianitat. Segons diferents estudis, els europeus arribem a rebre aproximadament 3.000 impactes publicitaris cada dia. Els rebem de mil maneres, a través de desenes de canals i sota formes molt diverses (directes, indirectes, subliminars...). Aquesta setmana és el Black Friday (abans era el divendres negre, ara ja és la setmana i, ben aviat, serà el mes), en pocs dies tindrem la Puríssima, i en poc més, Nadal... Més em val silenciar el mòbil d’ara endavant!