Hem d’entrar nues als museus d’Andorra?
Pocs recordaran quines exposicions varen tenir lloc el 1989 al Metropolitan Museum de Nova York. Tot i ser un dels museus més importants de la ciutat allò que va passar a la història (de l’art) aquell any va ser un modest cartell. Cartell que en principi havia d’ocupar una tanca publicitària, encàrrec del Public Art Fund de Nova York, però que finalment es va desestimar i va acabar als espais publicitaris dels autobusos de la ciutat. La peça en qüestió, la creà el col·lectiu d’artistes Guerrilla Girls.
Sobre un fons groc llampant i al costat de l’odalisca d’Ingres abillada amb un cap de goril·la, es formulava la pregunta de si les dones havien d’entrar nues al Metropolitan Museum. Pregunta retòrica i irònica que responia el mateix cartell: «Menys del 5% dels artistes de les seccions d’art modern són dones, però el 85% dels nus són femenins».
Les coses no han canviat gaire amb el temps. Guerrilla Girls ha repetit la mateixa campanya destinada a treure les vergonyes del Metropolitan Museu amb els següents resultats: l’any 2004 la xifra de dones artistes exposades rondava el 3% i els nus femenins el 83% i l’any 2011 entorn del 4% de les obres exhibides les havien produït dones i el 76% dels cossos nus eren femenins. Lluny de trobar més representació de les dones com a professionals del sector de l’art, la xifra empitjora.
Ajustant l’enfocament i reorientant-lo cap a casa, el panorama no és més engrescador. Al llarg del 2019, d’un total de 53 exposicions d’art comptabilitzades a Andorra (sense filar gaire prim amb categoria Art), trobem que 27 d’elles tenen presència de dones artistes. Vist així, sembla un resultat que apunta a la igualtat de tracte entre homes i dones artistes. L’anàlisi més acurat de les xifres ho desmenteix.
Podem veure que les principals sales d’exposicions d’art, aquelles que formen part del circuit més professional i de renom, majoritàriament programen artistes masculins (Artalroc, Museu del Tabac...) deixant els espais més versàtils (permeteu-me la ironia) a les dones artistes (sales polivalents dels comuns, bars, restaurants...).
Una fita notable en la carrera professional d’un/a artista, és aconseguir exposicions individuals, on hom pot lluir i desplegar el discurs de la mateixa obra. El 2019 aquest ha estat l’any dels homes vist que 25 mostres individuals corresponen al gènere masculí i per contra, només 12 s’han dedicat a dones artistes.
Les exposicions de pes internacional (i recursos econòmics) es continuen dedicant als homes (Robert Capa, Ramón Casas, Samuel Salcedo....) i la presència femenina es limita a programar a les artistes nacionals.
Revisant les dades de les exposicions col·lectives de l’any, 16 en total, 13 són mostres considerades col·lectives mixtes, és a dir on hi ha obra d’homes i dones. El terme mixt és absolutament generós, ja que mostres com Femina feminae del Museu Carmen Thyssen compten com a mixtes, però on només hi havia una dona artista entre tota la selecció. El mateix li passa a la 3a Biennal de LANDart. De 40 artistes seleccionats, 6 eres dones artistes, 2 eren equip home/dona i 2 binomi dona/dona. En resum, un total de 10 obres de 40 porten empremta femenina.
Podria continuar el bombardeig de dades, és útil per callar als negacionistes, però de poc més serveix. Publico les dades d’aquest recompte des de 2016 i les xifres no varien gaire any rere any. Potser caldrà començar a invertir en espais publicitaris o màscares de goril·la, a veure si així li pugen els colors als programadors/es i comencem a veure més dones als museus. A ser possible, vestides i com a professionals.