Geografies juvenils
No és cap secret que l’estela dels darrers anys relacionada amb els joves segueix preocupant institucions i ciutadans encara avui. Hom comprova com se succeeixen les notícies i les reaccions relacionades amb la joventut. Cada esdeveniment de la secció de successos relacionat amb grups d’individus dels 15 als 30 anys de seguida rep una atenció particular. De nou el consum d’alcohol, de drogues diverses i les batusses i l’aterratge al nostre vocabulari de la noció de narcopís, les fugues i les fugides. Un cúmul que ressuscita periòdicament la pregunta: què li passa a la nostra joventut?
Vull respondre a la mateixa pregunta no amb aire prescriptiu sinó analític i imaginatiu, oferir una visió del que crec que passa des d’una perspectiva àmplia, tenint en compte dimensions que sovint passen desapercebudes en les anàlisis periodístiques i tècniques –aquest darrer terme referint la divisió del treball administratiu i de política pública– del fenomen. Estic convençut de què la sociologia i la filosofia –essent sintètics, la teoria social– aporten elements clau en un diagnòstic en què s’ha de filar prim, doncs d’aquest partirà la solució i si no se’l té en compte la darrera pot ser pitjor que la malaltia.
Existeixen tres instàncies en les quals cadascú de nosaltres resol la seva vida quotidiana: la família, el mercat i l’Estat. L’invent és del sociòleg Gosta Esping-Andersen que conceptualitzà l’Estat del Benestar i que s’ajudà de la definició de les tres instàncies per fer-ho. Prenent aquestes, nosaltres podem fer el mateix per abordar el fenomen del qual en diré geografies juvenils, és a dir, els espais on una persona jove pot desenvolupar-se al marge de les pressions sentides sobre la seva vida -no hem d’oblidar que en l’actualitat existeixen alts índexs d’ansietat en aquelles franges d’edat fruit de les expectatives dipositades sobre aquells individus (o fruit també de la manca d’expectatives sobre els mateixos) i alts índexs de frustració ocasionats pel pas de la infantesa al món adult (l’absència o eliminació de ritus de pas, les infàncies sobreprotegides o la impossibilitat d’assolir-lo materialment) que sobrepassen la qüestió de la classe social però que no en són alienes, ja que a cada situació adopten una forma concreta-.
Reprenent el tema dels espais. La família és un espai complicat en l’adolescència, la postadolescència i la joventut, ja que el pas definitori de la condició de jove és l’emancipació d’aquesta, assolint independència econòmica –la persona s’insereix al mercat laboral com un recurs més– i creant nous marcs d’acció imprimint-los la pròpia personalitat. I és en l’espai familiar on se solen abocar les principals expectatives i pressions sobre l’individu, de manera que aquest cerca la seva construcció fora d’aquest àmbit.
El mercat és la sortida majoritària que ofereixen les societats com la que vivim. En el mercat a un individu només li calen diners per a constituir-se com a tal. I els joves es passaran la tarda al centre comercial –poden comprovar-ho– sense cap altre ànim que socialitzar a través del consum, exhibint i experimentant amb moda i actituds prestades o adquirides. De fet, el mercat es troba tan inserit en el marc mental juvenil –perquè es troba inserit en el marc mental de la societat a la qual pertanyen– que podran tenir la iniciativa de llogar un pis i constituir un espai de clandestinitat com a porta d’accés als paradisos artificials aportats per substàncies diverses, accés que procura l’única condició de ser posseïdor d’alguns estalvis o haver-los aconseguit de maneres menys lícites. Consum, legal o clandestí, consum en si mateix.
I finalment l’Estat. En la seva lògica administrativa l’Estat no és un espai per a la joventut. Ara bé, aquest té el poder i la capacitat de construir espais independents de la família i del mercat, espais d’autogestió juvenil –i no tan sols de suport o de control, tots dos necessaris, però insuficients– amb la finalitat d’esdevenir espais de llibertat, de confiança i de responsabilitat. Perquè llibertat és responsabilitat i construcció individual i col·lectiva de la personalitat via sobirania, la capacitat de crear quelcom tots plegats que beneficiï uns i altres en les seves aspiracions, modelades aquestes amb les dels altres, convivint i permetent l’assaig i error de la vida amb el suport dels teus iguals. Aquí, i no en la sanció, pot residir la clau. No he vist encara, en el nostre país, una política nacional de joventut que aposti per un model autogestionari no mitjançat pel mercat.