Aquesta sensació d’irrealitat
«Esta sensación de irrealidad se debe al hecho de que por primera vez nos está ocurriendo algo real. Es decir, nos está ocurriendo algo a todos juntos y al mismo tiempo. Aprovechemos la oportunidad». Santiago Alba Rico
Imagino que qui més qui menys viu aquests dies amb una profunda sensació de que la realitat s’ha fracturat, que la normalitat a la que ens havíem acostumat s’ha esguerrat com un llençol per fer draps. Potser és una sensació pròpia i les urgències o la incertesa que genera aquest escenari anòmal no deixa lloc a la metàfora i només hi cap la preocupació. Trobem refugi en cert sentiment, aquell que ens aboca a les finestres al vespre en sentir algun que altre aplaudiment. Trobem també cert sentiment comunitari articulat -i això sí que seria una novetat respecte a d’altres situacions de desastre en la història- en el contacte via internet, sigui a les converses de missatgeria o a l’activitat incessant de les xarxes socials.
La peculiaritat d’aquesta epidèmia fa que es creï una estranya combinació de soledat i companyia. Evitar el contagi ens reclou als nostres cubicles -la majoria- i fa de l’existència una necessària preservació únicament trencada per l’abastiment -on la gent hi treballa de valent- i per l’activitat virtual. Les institucions públiques activen -han d’activar- tots els mecanismes de suport a la vida organitzada: el suport als malalts, les mesures de contenció i les mesures de suport i d’esmorteïment que la pràctica aturada de l’activitat econòmica suposarà en el nostre quefer, a la conjuntura i a l’estructura. No són ni seran temps fàcils. Fem i farem el que estigui a les nostres mans per a que l’Estat actuï en aquest sentit, vetllant per l’interès general, pel manteniment del poder adquisitiu i dels drets de les treballadores i dels treballadors -assalariats i autònoms- i pel manteniment del teixit productiu i empresarial.
Li llegia a Santiago Alba Rico -en un tuit seu que cito a la capçalera- que el que experimentem no és la irrealitat sinó el retorn de la realitat. La frase, escrita a propòsit de la situació generada aquests dies, l’entenc en el sentit de que la irrealitat era la de suposar que podíem viure aliens a les epidèmies, a l’escassetat de recursos, a les problemàtiques mundials causades pel creixement. No vivim aïllats, mai ho hem fet. Avui, més que mai, ho sabem.
Però tot i així, la necessitat de romandre aïllats per evitar el contagi ens pot fer veure el contrari, ens pot fer creure que estem sols, que fins i tot Andorra està sola, aïllada, enmig del pas barrat de dos països en replegament, que Andorra només depèn de nosaltres mateixos. Jo afegiria que, ampliant l’espectre, puguem adonar-nos de què potser allò que en diem Andorra som aquests nosaltres mateixos, les ciutadanes i els ciutadans que la fem dia a dia, i adonar-nos de que no estem sols, doncs ens tenim els uns als altres: a la gent de la sanitat, a la dels supermercats i les botigues d’alimentació, a la del transport -són tots els que he dit els qui més s’exposen aquests dies-, a qui ens informa, a qui vetlla per la seguretat, pels fills i pels pares, a qui manté la seva activitat des de casa, a qui hi roman conscient del risc de sortir tot i saber les dificultats que haurà d’afrontar. No estem sols, ara més que mai ens acompanyarem i aprendrem, de nou, com fer-ho.