Reconstrucció
El nostre sistema econòmic és fràgil. Un mes d’inactivitat relativa i el conjunt es posa en qüestió. Però també cal pensar que si funciona a ple rendiment malmet recursos naturals i condicions de vida a tot el món. Quin dilema! Només existeix una certesa i és que cal replantejar alguns dels seus supòsits. Però això també es va dir el 2008 i la sortida d’aquella crisi va consistir en un bricolatge dels elements preexistents i un augment de la precarització de la vida de les majories socials.
En l’àmbit domèstic la història tampoc ha estat gaire diferent. El debat sobre la renovació del model econòmic no ha estat menor, doncs tothom observa com els llindars es manifestaven. Es va optar per certa modernització dels sectors tradicionals i una despesa estatal en esdeveniments i infraestructures al seu servei –massa sovint sobredimensionades i en ocasions fallides de totes totes–.
Aquest proper Consell es proposa a votació la segona llei de mesures urgents per fer front a la crisi sanitària del Covid-19. Els socialdemòcrates hem presentat un ampli catàleg d’esmenes basades en el nostre anterior document de mesures per fer front les conseqüències de l’aturada. L’objectiu? És doble: en primer lloc, capacitar i flexibilitzar el teixit productiu per absorbir l’impacte i, en segon lloc, desplegar la capacitat de protecció de què gaudeix l’Estat. A hores d’ara és la posició prioritària: esmorteir el cop, evitar que aquest sistema tan fràgil s’endugui per davant les condicions materials d’existència de les majories socials.
No falta qui en aquesta situació sobrevinguda hi veu una oportunitat, alguns de negoci i alguns d’innovació. Certament, aquest aprofitament de l’experiència mai és lliure d’aquesta doble vessant. Però sovint es mira sota el focus del propi camp i es perd la perspectiva general, i quan una solució sembla òptima en alguns aspectes en perd de vista uns altres que farien dubtar de la seva conveniència. Una perspectiva completa formada per la visió de les diferents instàncies que conformen la nostra realitat conviscuda és el punt de partença millor, però no la meta.
En molts aspectes hem de tornar a parlar de fins abans que de mitjans. S’han d’explicitar els principis i les idees que tenim sobre com ha de ser la nostra convivència. Una vegada definits els fins toca parlar dels mitjans, que s’adeqüen a la possibilitat però també, si es vol arribar a bon port, a la finalitat. És inexcusable no abordar les consideracions i les discussions sobre els fins partint, segons ens indicaria la lògica, dels principis.
Les lleis, en aquest sentit, no poden ser vistes com a obstacles sinó precisament com el contrari: són el lloc on es conjunten principis i procediments i que recullen les garanties necessàries per a què els subjectes de dret -la ciutadania- gaudeixin de mecanismes de resposta si el procediment es mostra abusiu. A les lleis hi trobem els drets, principis inalienables de la nostra condició de ciutadans i no de súbdits, i els mecanismes que fan que els procediments -els mitjans- no prevalguin sobre els fins i no escapin als principis.
L’Andorra dels propers temps s’haurà de basar en una reconstrucció que vagi més enllà del bricolatge del que existia la setmana abans del 14 de març de 2020. Tot indica que requerirà audàcia i intel·ligència, garanties legals i justícia social i una ponderada i raonada relació entre els fins i la seva traducció en mitjans.