Coneixement, decisió i democràcia
En el context actual d’informació multiplicada, d’informació bruta, d’opinions abundants i creuades, de veritats i de mentides, de relativistes i d’absolutistes, de càndids i de malintencionats, en aquest context és difícil formar un judici conductor de les nostres preferències i exercir-les.
Assistim a la proliferació de visionaris i d’apologetes, se’ns presenten mons futurs i el futur del món des de visions que passant per neutrals venen carregades d’ideologia –en el sentit original del terme, el de la falsa consciència del món– i després del diagnòstic se’ns condueix a la solució, sovint relacionada amb les tecnologies de la informació i la comunicació –quan potser, parlant de malaltia, hauríem de referir amb més força la recerca i la tecnologia mèdica i els mecanismes per socialitzar-la–. És difícil admetre que poca gent sap què succeeix exactament i què s’ha de fer. Hi ha qui hi veu troballes i hi ha qui hi veu pèrdues, sense explorar l’altra cara d’allò que sembla benèfic –que mai és tan bondadosa– i la d’allò que sembla nociu –que en ocasions, poques, pot esdevenir superadora–.
Hi ha, com he anat exposant, un problema relacionat amb el coneixement –i, per tant, en un moment posterior, amb la decisió–. Un fenomen com el de la pandèmia demana una mobilització del coneixement, i no només de la ciència. Necessitem, és obvi, el coneixement de l’epidemiologia, però no necessitem les seves fantasies –actuar com si la societat fos un model–. Necessitem el coneixement de la medicina, de la biologia. Necessitem el del dret i el de la filosofia i el d’altres experteses provinents de les humanitats –que en situacions com aquestes esdevé tan primari com el de les ciències «dures»-–així com la participació de la sociologia, l’economia, la història, etc. Inclús aquesta nova circumstància probablement torni a posar sobre la taula formes d’integració de les tres branques principals del coneixement: ciències naturals, humanitats i ciències socials.
I en la instància de les decisions, vivint en democràcia, només les podem prendre nosaltres –i parlo com a ciutadà– a través de les institucions que ens representen, que per això hi són. En l’anterior article que signava en aquesta secció parlava de les lleis com a contractes entre principis, finalitats i procediments. Crec també que aquest contracte s’estén al de la ciutadania. Amb aquest, ens obliguem les parts a acomplir els objectius que ens marquem. Per això la trobo la forma més eficaç d’enfrontar les situacions sobrevingudes d’ampli calat com és aquesta. Començar la casa pels fonaments i assegurar una actuació segura i coherent implica formular en primer lloc la llei –o les lleis– i cercar el seu més gran suport, i fer-ho atenent-se al marc constitucional.
No sé què succeirà, no posseeixo aquest do i ho agraeixo. Però sí conec la història i sabem que les crisis tenen sortides autoritàries i degradants o democratitzadores i alliberadores, depèn de les nostres disposicions a una cosa o a l’altra. Entenc que és responsabilitat ciutadana i política cercar una sortida democràtica, fent valer els drets existents i eixamplant-los, elaborant respostes tècniques que s’harmonitzin amb aquests drets. Això vol dir més democràcia i més benestar.
I no volia acomiadar-me sense informar-vos que al Partit Socialdemòcrata hem creat dos grups de treball pel seguiment i sortida de la crisi de la Covid-19, el primer versat en els aspectes sanitaris i el segon en els aspectes socioeconòmics. Si us interessen les qüestions que he plantejat us convido a participar-hi. Podeu trobar el contacte a les xarxes, al web del PS o a les pàgines grogues. Salut!