Les bases sempre voten amb el cor
«Los referéndums los carga el diablo», va dir Alfonso Guerra una vegada. Compto que ho deia per la consulta sobre l’OTAN, que el PSOE de Felipe González va haver de convocar a contracor i fer campanya a favor de la pertinença a l’Aliança Atlàntica (era una promesa electoral). Si dic això és, però, per la consulta que ha certificat la trencadissa del Govern de Catalunya, que ha durat poc més d’un any i en el que sembla que hi ha hagut més desavinences que punts de trobada. Però potser no tant per les persones que ostentaven les conselleries, sinó pel soroll que han fet els dos partits des de fora (ERC i JxCat.). El fet és que el Govern s’ha trencat i s’ha tornat a recompondre amb una amalgama d’incorporacions que inclouen exmilitants del PSC, de Convergència i dels Comuns.
Però tornem a la frase d’Alfonso Guerra perquè anava en la direcció que ara us diré. D’entrada, quan es dóna la veu a les bases acostuma a passar just el contrari del que vol la direcció i n’hi ha diversos exemples. Després de la defenestració de Pedro Sánchez com a secretari del PSOE en una reunió que alguns periodistes van comparar amb una novel·la de gènere el líder del PSOE es va començar a treballar les bases. Jo mateix el vaig veure dinar amb la militància socialista en plena Horta de Lleida i explicava que s’havia fet un fart de fer quilòmetres amb el seu cotxe recorrent les federacions de tota Espanya. És evident que tant la direcció del PSOE com els poders fàctics de l’Estat (també els mediàtics) volien que fos Susana Díaz i no ell el qui liderés el socialisme espanyol. Després d’un període d’interregne pilotat per un socialista asturià que feia la pinta de no haver trencat mai un plat (per cert, donant també el vot a la investidura de Rajoy perquè la dreta pogués governar Espanya) es va convocar les bases. A la desesperada el partit es va treure de la màniga la candidatura de Patxi López, l’exlehendakari basc que ha fet tots els papers de l’auca al partit. Segurament la van impulsar per restar força a un Sánchez que anava llançat a la secretaria general. I així va ser. Les bases van donar una plantofada en tota regla a la direcció i Pedro Sánchez va arrasar a les primàries. Aquella nit la cara de Susana Díaz, que ja es veia al capdavant del partit, era un poema. La militància de base, doncs, va votar amb el cor, com acostuma a fer sempre.
D’exemples en trobaríem molts més. Jo mateix vaig assistir com a periodista a un dels darrers congressos en els quals ERC va acudir com a partir assembleari. Es va fer a Lleida i la militància va fer una esmena a la totalitat als plans de la direcció, que va haver d’entomar el que li van manar les bases. No van tardar gaire els republicans, ara al govern, en fer taula rasa amb l’assemblearisme. I tres quarts del mateix va passar a la consulta que JxCat va convocar perquè la seva militància decidís si calia o no sortir del Govern després que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, cessés el seu vicepresident, Jordi Puigneró, per falta de confiança. Un bon amic que milita al partit em comentava el mateix divendres que si guanyava l’opció de quedar-se a l’Executiu trencaria el carnet de JxCat. Encara sense saber els resultats li vaig dir que no calia que ho fes perquè l’opció guanyadora seria la de sortir del govern, com així va ser. I és que les bases sempre voten amb el cor (i no amb el cap) i això sempre acostuma a deixar decisions damunt la taula que després poden ser difícils de gestionar. En un context en el qual s’havia fet fora el principal referent del partit al govern i en el que JxCat, a través de Laura Borràs, qüestiona dia sí i altre també l’estratègia dels qui fins fa poc eren els seus socis de govern no és d’estranyar que s’imposés la rauxa i no el seny.
Amb això no vull dir (que ningú em malinterpreti) que no s’ha de donar la veu a la militància. Segurament si jo fos militant d’algun partit, que no ho he estat mai, també votaria amb les mateixes coordenades si em donessin l’oportunitat de fer-ho. D’altra banda, la democràcia interna sempre és bona i dibuixa estructures de partit més participatives amb uns militants que no es limiten a pagar la quota i aplaudir els seus líders quan van de míting, sinó que formen part d’unes bases molt més empoderades capaces de tombar el que diuen els de dalt. Si és millor això que una estructura vertical on manen els de dalt i els de sota es limiten a creure no ho sé ni ho plantejo en aquest article, perquè simplement el que volia es dona sentit a aquella frase d’Alfonso Guerra aplicada a la realitat política que viu Catalunya.
Vista la realitat que es viu actualment a l’altre costat de la frontera, és d’admirar l’estabilitat política que sembla que hi ha Andorra. Almenys des de la distància perquè les coses sempre es veuen molt diferents des de lluny. Cal esperar, doncs, que tard o d’hora les aigües es vagin calmant tot i que si els republicans no juguen la carta de posar-se d’acord amb el PSC (una possibilitat que Oriol Junqueras sembla que veta) em penso que aviat hi haurà un altre referèndum, però aquest cop en forma d’eleccions avançades.