I due amici
Avui vull compartir amb vosaltres la millor pizza que he tastat a Andorra. El que us diré ara és una opinió personal amb la qual podeu no coincidir, però us asseguro que no ho dic a la lleugera. D’estils de fer la pizza n’hi ha molts, però n’hi ha dos que destaquen per sobre de la resta: el romà i el napolità. Existeix un debat molt gran al respecte, i la població està molt dividia. El més estés i conegut és, potser, el romà, que es caracteritza per una massa fina, daurada i cruixent que s’estira amb corró. Però el meu preferit és, sense dubte, el napolità.
La pizza napolitana, al contrari que la romana, presenta una massa elàstica i alveolada que s’aconsegueix amassant la massa a mà fent servir la tècnica de la bofetada napolitana per portar l’aire de la fermentació cap a les vores creant el famós cornicioni. Que no et donin gat per llebre, la pizza napolitana mai s’estira amb corró. Aquestes pizzes s’han de coure a 450 graus durant 90 segons, ni més ni menys, perquè la massa quedi humida i suau. Has de poder-la doblegar a l’agafar-la, i la punta del triangle ha de caure quan l’aixeques. Així ho diu la norma UNI 10791:98 elaborada per la Associazione Verace Pizza Napoletana, que des del 1984 promociona la verace pizza napoletana artigianale.
Durant anys he cercat sense èxit l’autèntica pizza napolitana a les pizzeries andorranes, fins que l’altre dia vaig anar a parar a I due amici, una petit restaurant napolità que ha obert fa poc. Ells són napolitans, i tots els productes que fan servir els porten de la seva terra. No tenen xarxes, ni s’anuncien de cap manera, perquè les seves pizzes parlen per si soles. Tal com em van explicar, ells fan la pizza napolitana a ruoda di carro, és a dir, tant gran que se surt del plat i amb el cornicione discret, no tant elevat com el de l’estil contemporani.
Quan vaig veure arribar la pizza a la taula vaig entendre allò de a ruoda di carro, que en italià significa com la roda d’un carro. Era enorme! En agafar el primer tros vaig comprovar que la massa es podia doblegar i que queia cap avall. Això pintava molt bé. Només una mossegada va ser suficient per saber que aquella era la pizza que havia estat cercant tant de temps. Per fi, una autèntica napolitana al Principat!
Nosaltres vam demanar la de mortadela i festucs, i la trufada amb guanciale –un embotit italià– i ens van semblar boníssimes totes dues. Si no saps quina demanar, prova una d’aquestes i segur que no fallaràs! A més, abans de les pizzes també vam provar una taula d’embotits italians amb pa focaccia acabat de fer per anar fent gana, i de postres una calzone –massa de pizza tancada sobre si mateixa– de nutella que estava espectacular perquè la fan al moment i la serveixen calenta. Queda cruixent i gustosa. Però, ull, que és una bomba! Recomano que la demaneu per compartir entre vàries persones.
Si no us acaben de convèncer les pizzes, no us amoïneu, perquè també ofereixen altres plats, com pasta, carn o verdures cuinades amb receptes de la seva terra. I si us fa mandra anar al local, també les podeu demanar a domicili.
Si les tasteu, digueu-me què us ha semblat i si coincidiu o no amb mi. No oblideu seguir-me a les xarxes socials per trobar més recomanacions gastronòmiques! Us espero a @regaderafoodie