Francesc Guillaumet Periodista

«Us imagineu un polític que comencés a visitar mercats quan ja s’ha acabat la campanya electoral? O una font que anés al revés?». Amb aquestes paraules vaig fer la meva primera presentació d’un llibre l’any 1999. No era meu, sinó del Francesc Puigpelat, l’escriptor que dijous passat va guanyar el Premi Fiter i Rossell a la Nit Literària Andorrana amb la novel·la Abril. Em penso, si la memòria no em falla, que ja n’havia parlat algun altre cop del Francesc Puigpelat en aquestes pàgines, però hi tornaré perquè s’ha de dir que és un dels millors narradors en llengua catalana, amb una nòmina de títols i de premis que el col·loquen a l’Olimp de les nostres lletres.

Tornem al llibre que li vaig presentar a Balaguer, perquè a més d’ofici (ell també és periodista) som del mateix poble. Al Francesc el vaig conèixer quan va guanyar el Premi Josep Pla. Jo encara era aprenent de periodista, però ell ja havia treballat a La Mañana, el diari que ara dirigeixo, i a El País. A la revista la Bultra li vam fer una entrevista, i la seva naturalitat em va deixar gratament sorprès. Li vaig explicar que jo també havia fet un llibre (dedicat als carrers de Balaguer) i se’l va anar a comprar. De fet, la dedicatòria que em va posar a Apocalipsi blanc, la novel·la amb la qual va guanyar el Premi Josep Pla, fa referència a aquest viatge per l’espai i pel temps dels carrers i places de l’antiga capital del Comtat d’Urgell. Un dia em va trucar per demanar-me que li presentés un llibre. Era un recull de contes que també havia guanyat un premi, i quan el vaig començar a llegir ja vaig notar que allò era literatura de la bona. D’aquella que et fa gaudir llegint, imaginant i passejant per les pàgines acabades de sortir d’impremta. 

Un d’aquells contes es titulava La porta de l’avenir, i parlava d’una bruixa que en lloc de predir el futur endevinava el passat. Era senzillament exquisit, tenint en compte que també estava ubicat en un ambient tardoral magistralment relatat. Un altre dels contes feia referència al setge de Balaguer, el moment en què Ferran d’Antequera va rodejar la ciutat per vèncer la darrera resistència de l’últim comte d’Urgell. Jaume el Dissortat s’havia fet fort al Castell Formós després de plantar cara a la decisió del Compromís de Casp que entronitzava la casa castellana dels Trastàmara al capdavant de la monarquia catalana després de morir sense descendència Martí l’Humà i el comte Jaume, que era l’altre pretendent a la corona, no ho va acceptar i es va alçar en armes després de fer cas a la frase que li va dir la seva mare, Margarida de Montferrat: «Fill meu, o rei o res». La narració del setge, dels costums d’una Catalunya encara medieval i de les penositats que van haver de passar els que van viure aquells darrers moments del Comtat d’Urgell, que s’estenia des de la Seu a la plana i que havia parlat de tu a tu al Casal de Barcelona, estan recollits en forma literària en el llibre de què us parlo.

Gairebé de forma coetània, Puigpelat va publicar Apocalipsi blanc a Destino, l’obra guanyadora del Josep Pla, que a més és un dels premis més ben dotats de les lletres catalanes. En aquesta obra, en un moment en el qual el jihadisme, per sort, encara no havia fet acte de presència al món occidental, el Francesc Puigpelat ambientava aquesta obra al Marroc i ja parlava de la secta dels assassins i de diverses corrents àrabs que van coexistir al Magreb des de l’època medieval. A més d’un estil en el relat que l’acostava a les novel·les de Joseph Conrad –molts de vosaltres coneixereu l’autor per la pel·lícula homònima d’Apocalypse Now–, Puigpelat ja es consolidava com un dels grans de les nostres lletres. Ho va certificar anys més tard amb Els Llops, una novel·la que va guanyar el Premi Carlemany i que està ambientada entre Balaguer i el Montsec, amb la construcció del Canal d’Urgell com a teló de fons (especialment brillants són els capítols en què parla del Túnel de Montclar, cavat a pic i pala per presoners condemnats a treballs forçats). Al llibre també hi coexisteix la guerra del Rif i la Guerra Civil com a escenari literari en què apareixen diverses generacions de la família Llop. Aquesta obra, que des del primer moment va captar l’atenció de milers de lectors, és la gran novel·la d’una Catalunya moderna que somia amb el regadiu i que s’intenta obrir pas en un món atrapat encara per la guerra.

La producció literària de Francesc Puigpelat, però, és molt més àmplia que tot això. En un llibre també va resseguir la petjada catalana als ducats d’Atenes i Neopàtria. Explica que a l’Acròpolis hi va onejar durant un temps les quatre barres i s’endinsa en un món en el qual la Corona d’Aragó dominava la Mediterrània amb l’ajuda dels almogàvers. De fet, un dels seus líders, Roger de Flor, també és el protagonista d’una altra de les novel·les del Francesc Puigpelat. Com és evident, a part del jurat, ningú ha llegit encara Abril, que és l’obra amb la qual l’autor ha guanyat el Premi Fiter i Rossell de la Nit Literària Andorrana. Segur que, com tots els seus relats, tindrà una gran acceptació entre el públic. Però de Francesc Puigpelat, a més de bon escriptor, també se’n pot dir que és una persona que no combrega amb la filosofia del políticament correcte que tenalla no només la literatura, sinó tota la societat en general. Per contra, Puigpelat és directe, concís i noble, i quan tot això s’ajunta amb la literatura, el resultat acostuma a ser excel·lent. No tardeu, doncs, en llegir Abril perquè segur que, com tota la resta de la seva producció, val molt la pena.