Nostra Senyora de la Cabeza
Bé, doncs, en aquest article arribem al punt culminant de les meves vacances, ja que anar a Andújar per tal de visitar aquest santuari és el que em va conduir a fer aquest viatge per Jaén. El motiu és que havia de complir una promesa que va fer una altra persona i que em va traspassar a mi: posar un ram de roses vermelles a la Verge de la Cabeza. I ja feia temps d’això i encara no havia pogut anar-hi. Per cert que l’any passat havia reservat hotel per tal de fer-ho, però amb la covid, per motius que no venen al cas em van anul·lar el viatge.
Tant m’havia parlat el meu pare des de petita sobre aquest santuari que, a més, necessitava conèixer-lo per mi mateixa i, sense cap mena de dubte, com ell sempre afirmava, no em va decebre.
El que més em va sorprendre va ser la quantitat de Cases Confraria que hi havia als voltants del Santuari de la Verge de la Cabeza, realment semblava com si formessin un petit poble. Des d’elles, cada any, es rep els romeus que arriben de diferents punts d’Espanya per viure el Romiatge més antic d’Andalusia, ja que té gairebé 800 anys d’història. I és que, en realitat, la Verge de la Cabeza té més de 65 confraries.
El dia gran d’aquest Romiatge és el darrer diumenge del mes d’abril, ja que la festa culmina aquest dia en què s’instal·la un altar a l’esplanada que hi ha davant del Santuari per tal que la majoria dels romeus i els pelegrins puguin participar a l’Eucaristia. En el moment en què ressonen les campanes del temple (a prop del mig dia) comença la processó de la Santíssima Verge de la Cabeza.
Com passa amb altres verges, la llegenda explica que un pastor de nom Juan Alonso de Rivas, natural de Colomera (Granada), que era cristià senzill i fervorós, potser una mica entrat en anys i estava afligit d’una anquilosi o paralització total al braç esquerre, estava a la nit de l’11 al 12 d’agost de 1227 a la cura del bestiar, cabres i ovelles, i va començar a veure unes lluminàries sobre un turó. Alhora va sentir una campana que tocava sense parar. Aleshores, el pastor va pujar a la muntanya i va trobar al buit format per dos enormes blocs de granit una imatge petita de la Verge de la Cabeza, davant la presència de la qual es va agenollar i va pregar en veu alta entaulant un diàleg amb la Senyora. La Santíssima imatge després de guarir-li el braç que tenia impedit, li va demanar que, segons el seu propi desig, li construïssin una ermita allà mateix al turó del Cabezo. A continuació li va manar que fos a la ciutat perquè anunciés la bona nova i mostrés a tots la recuperació del moviment al braç i, d’aquesta manera, tots donarien crèdit a les seves paraules. Juan Alonso va baixar a la ciutat i va anunciar el succés i tots no van tenir més remei que creure’l davant de la visió del seu braç curat. Per rememorar aquest esdeveniment en un dels murs que envolten el santuari s’ha col·locat una gran estàtua del pastor de genolls amb el caiat i les ovelles sempre mirant cap al temple.
El que més em va emocionar de tot va ser veure els múltiples objectes que s’acumulaven en una mena de cova com a promeses a la verge per la qual és segur que tots els andalusos i també persones d’altres regions senten una gran i fervorosa devoció.