Les guerres dels llibres d’història
Vladimir Putin no té pressa. Va trinxant Ucraïna i el país presidit per Zelenski va demanant ajuda a les potències occidentals perquè els subministri més armament. Fins i tot Alemanya, que es feia el ronso, ha acabat entregant el seu tanc de combat Leopard, que és una de les màquines de guerra més precises que hi ha actualment en el món bèl·lic. I així una i altra vegada des que va començar aquesta guerra sense sentit. És com una roda que es retroalimenta i a més barbaritats de Rússia li segueix una cursa armamentística que, evidentment, deu engreixar les butxaques d’algú però que se sustenta sobre la mort de milers de soldats i civils ucraïnesos i de reclutes russos. És, d’alguna manera, la foto d’una guerra que ens recorda als pitjors episodis que s’han vist en el camp de batalla des de l’època medieval.
De fet, la guerra que va començar Putin el 24 de febrer del 2022 ens recorda al passat. Bombardejos intensius d’artilleria, destrucció d’infraestructures clau de l’adversari, com centrals elèctriques i xarxa de distribució d’aigua, voluntat de provocar un èxode massiu amb milions de refugiats per tot el món que més endavant formaran part d’una diàspora que qui sap si podrà tornar més al seu país. D’altra banda, la Rússia de Putin, que pensava amb una guerra llampec per plantar-se en un parell o tres de dies a Kíiv i posar un govern titella, s’ha topat amb una resistència heroica i numantina. La ciutadania ucraïnesa ha respost amb dignitat a aquest atac de Putin i s’està defensant amb ungles i dents, amb valentia i amb gestes que segur que les generacions del futur recordaran a través dels llibres d’història i de la pròpia memòria oral. Ucraïna, tot i enfrontar-se amb una potència de força descomunal presidida per un sàtrapa que ha posat cap per avall el món sencer, és superior en tecnologia però no en capacitat de combat. Segurament ajudada per tot el material de guerra i la intel·ligència que li subministra Occident, Ucraïna ha donat més d’un ensurt a un enemic que fins i tot pateix per controlar les autoproclamades repúbliques prorusses de Donetsk i Lugansk i per traspassar la línia del riu Dnipro.
Aquesta guerra està demostrant, a més, que Rússia compta amb un material obsolet que només serveix per fer mal però no per avançar amb precisió cap a la consecució dels seus objectius. Vist amb distància no sobta gaire això perquè si us en recordeu la Rússia de Putin ja havia hagut de lamentar desgràcies com l’enfonsament d’un submarí en el qual van morir desenes de soldats. D’altra banda, de les principals clatellades que ha rebut en destaquen l’enfonsament d’un vaixell insígnia o la matança de soldats que celebraven el cap d’any prop de la línia de front però en la part russa. Segons sembla les comunicacions dels soldats russos es fan massa vegades amb mòbils convencionals que faciliten que l’enemic els capti tot el que diuen. Es diu que els seus sistemes de comunicacions estaven encriptats, però que la destrucció dels punts on es produïen aquests nusos de comunicacions va fer que els reclutes s’hagin de comunicar per mòbil. De fet, la intel·ligència dels països occidentals també ha captat més d’una vegada com els soldats explicaven per mòbil a les seves famílies les atrocitats del front o la ineptitud dels seus comandaments. El resultat de tot plegat és que un exèrcit gegantí com el rus s’enfronta a un altre de molt més modest, però que compta amb la tecnologia punta de la indústria militar pel suport que li dona gairebé el món sencer.
Què passarà a partir d’ara és difícil d’endevinar tot i que tal com avança la guerra no seria estrany que aquest despropòsit s’allargués sine die. Com deia al començament d’aquest article, Putin no té pressa i va trinxant el país veí pensant-se, erròniament, que li pertany. D’altra banda, ningú té massa ganes de negociar. Per part de Rússia s’ha deixat entreveure més d’una vegada que estarien disposats a seure a la taula de negociació si se’ls reconeix el ple domini de les repúbliques prorusses de la zona del Donbàs i la sobirania de Crimea. Com és obvi, Ucraïna no en vol sentir ni a parlar de tot això. El país defensa la seva plena sobirania amb les fronteres que tenia abans de la guerra i, fins i tot, les que li van ser furtades fa uns anys amb la independència (mai reconeguda per la comunitat internacional) de Crimea. Arribats a aquest punt és complicat preveure quelcom més que la continuïtat d’aquesta espiral de mort i destrucció. Si algú no hi posa remei (i això no és una novel·la on el moment en què tot sembla perdut apareix el desllorigador en forma de deus ex machina) això sembla no tenir aturador. I si no en té continuarà passant el mateix que ara. Rússia es desgastarà assetjant i matant els seus conciutadans ucraïnesos i Ucraïna es desviurà per causar com més baixes millor a Rússia perquè es penedeixi del moment que va gosar passar de les seves fronteres. Mentrestant, la gent continuarà morint, Ucraïna continuarà patint les penositats de la guerra i del general hivern que ja va tastar Napoleó i alguns altres continuaran fent caixa. Vaja, més o menys com qualsevol de les guerres convencionals que hem conegut obrint els llibres d’història.