Francesc Guillaumet Periodista

«Martí absolut», va titular aquest diari la darrera legislatura de Toni Martí. El cap de Govern havia tret majoria absoluta i Demòcrates per Andorra consolidava la singladura que havia començat quatre anys abans quan aquesta formació va agafar el relleu dels històrics liberals. Aquest cop el titular de la majoria absoluta se’l va emportar Xavier Espot, que encara la seva segona legislatura, un mandat pel que compta amb una còmoda majoria absoluta després que les eleccions de diumenge passat li donessin la responsabilitat de tornar a governar el país. D’entrada diuen els analistes polítics que les majories absolutes no són bones perquè donen carta blanca a qui té la responsabilitat de governar i perquè, alhora, l’allunyen del pacte i la transacció constant que defineix la gestió de la cosa pública.

Sigui com sigui, però, pel qui guanya les eleccions això de les majories absolutes no li deu anar tant malament. Es pot exposar pros i contres al respecte i des de la talaia periodística o politòloga tot sembla més fàcil del que és realment quan algú se la juga sobre el terreny. En el meu ofici de periodista he vist institucions pràcticament aturades perquè qui governa no té majoria i no és capaç de trobar-ne d’alternatives o de conjunturals per tirar endavant el dia a dia de govern. Dic que sobre el paper tot és molt fàcil. Quan passa això segurament tothom apel·la als grans ideals polítics, al diàleg i a la busca de consensos però és que moltes vegades el qui hi ha a l’oposició no en vol cap de consens, sinó que el que busca (legítimament) és posar tants pals a les rodes com pugui a l’alcalde, cònsol major, president o cap de govern. A vegades, és cert, hi ha gent de molta talla política amb un cert rol institucional que es posa al lloc de l’altre i facilita el dia a dia de les institucions. Això també passa i s’ha de dir tot i que no acostuma a ser la tònica habitual (almenys al meu país). Buscar consensos des de l’oposició no vol dir, en cap cas, que s’hagi de renunciar a fiscalitzar la tasca del govern. Ni molt menys. Cal ser incisiu, perepunyetes i primmirat si cal quan s’està a l’altra banda de la taula. Ara bé. En algunes qüestions és evident que el governant l’encerta i quan això passa s’ha de poder dir perquè ni tothom ho fa tot bé ni tothom que arriba a les altes magistratures de l’Estat, sigui l’andorrà o el de l’altra banda de la frontera, és tant maldestre per fer-ho tot a l’inrevés. Potser el que caldria tenir clar és que més que la majoria absoluta, que no és dolenta per se, el que cal veure és la forma, el to i l’actitud del governant. A Espanya hi ha un cas clar d’una majoria absoluta que es va exercir de manera despòtica i que va acabar com el rosari de l’aurora (més aviat va acabar amb els ciutadans botant el qui ostentava la presidència del Govern). Parlo de José Maria Aznar, que el 1996, després de picar molta pedra i de fer una tasca d’oposició implacable contra Felipe González, va aconseguir guanyar les eleccions. Ara bé. No tenia majoria absoluta i va haver de recórrer a la CiU de Jordi Pujol. Aquella nit electoral a la seu dels populars al Carrer Gènova s’hi podien sentir els habituals càntics de «Pujol, enano, habla en castellano» Bé, res nou a l’horitzó perquè la dreta espanyola sempre ha tingut una certa animadversió cap a una llengua, el català, que distorsiona un Estat que voldrien totalment unitari i jacobí. Però em penso que va ser un altre dirigent popular que aquells dies va fer la broma dient que aquells càntics s’havien transformat ben aviat en: «Pujol, guaperas, habla cómo quieras!» I és que els conservadors espanyols aviat van ser conscients que si volien governar s’haurien d’entendre amb el qui era president de la Generalitat. I així va ser. Aznar va rebaixar el to, va fer una política centrista, va posar l’economia en el centre de la seva actuació i aquella dreta que feia una certa por pels seus tics autoritaris es va començar a homologar amb les dretes europees de llarga tradició democràtica. La legislatura va funcionar prou bé. Fins i tot, a petició de CiU, es va abolir el servei militar obligatori i es va avançar cap a l’exèrcit professional. Després d’aquells quatre anys la ciutadania va premiar la governança amb una majoria absoluta. I Aznar va canviar. Va començar a actuar de manera despòtica, fins al punt que es va entossudir en donar suport a la guerra d’Irak que impulsaven Gegorge W. Bush i Tony Blair a esquenes d’una ciutadania, l’espanyola, que li demanava amb manifestacions multitudinàries que no ho fes. Aquest només és un detall del que va passar aquella legislatura, que va acabar abruptament amb els salvatges atemptats de Madrid del març del 2004. Del atemptats, que quedi clar, només en tenen la culpa els terroristes, ja condemnats i amb llargues penes de presó. Però de la gestió d’aquells dies n’és responsable Aznar. El seu govern, a través del ministre de l’Interior, Ángel Acebes, va enganyar la ciutadania desviant l’autoria de l’atemptat i insistint en què havia estat ETA. Es conta que Aznar va trucar als directors dels principals diaris per insistir-los que era així. I és, clar, amb una font autoritzada com la d’un president del govern se’l van creure. Fins que dos dies abans de les eleccions alguns mitjans van començar a fer periodisme (especialment la SER) i van revelar que tant les forces de seguretat com els serveis d’intel·ligència ja només contemplaven pràcticament la pista islàmica. I així va ser. L’endemà el gir electoral va ser total, Zapatero va guanyar unes eleccions que ni s’imaginava guanyar i Aznar va passar de la nit al dia d’una majoria absoluta incontestable a una derrota electoral sense pal·liatius. És clar. Ell ja es retirava i li va tocar a Rajoy la travessia en el desert fins que va poder tornar a governar. Però tot plegat dona el to del que són les majories absolutes. D’una banda faciliten les coses, desbrossen el camí i agilitzen una acció de govern sovint paralitzada (legítimament) per l’oposició. Però si aquesta majoria no s’exerceix amb honestedat i voluntat de servei acaba passant factura a qui l’ostenta.

Tant de bo Xavier Espot tingui sort en aquest mandat i administri els resultats amb aquell punt d’humilitat que hauria de correspondre a tot gestor de la cosa pública. D’entrada la ciutadania li ha donat carta blanca per fer-ho i té la total legitimitat per intentar portar Andorra per bon camí durant aquests quatre anys. Molta sort, cap de Govern.