Ahir era el dia mundial contra el càncer, un dia que és important per la quantitat de persones que pateixen aquesta malaltia i per les moltes persones que tot i lluitar per superar-la, acaben perdent la batalla.

El càncer és una de les malalties més dures per a les persones que la pateixen i pels que els envolten, i per molt que es parli d’actitud i que és important ser positiu, a vegades les coses no són tan fàcils com sembla. És una malaltia dura, que s’emporta persones en edats on no se les hauria d’endur mai.

El que tampoc és fàcil és patir aquesta malaltia en un país on no et pots tractar perquè no té unitat de radioteràpia i aquesta es troba a Barcelona. Que falten professionals és quelcom evident, però també falten recursos materials. Baixar a Barcelona per rebre el millor tractament és una cosa lògica, però que hauria de ser una opció i no una obligació.
Però deixant de banda la polèmica amb la unitat de radioteràpia, falta consciència, falta solidaritat i falta més humanitat amb totes les persones que pateixen alguna malaltia.

I d’això te n’adones parlant de càncer, però també parlant d’autisme. Evidentment, no té res a veure una cosa amb l’altra, però parlant de ser solidaris no podem no parlar d’aquesta realitat per a moltes persones.
Com llegiran en una entrevista publicada en l’edició d’avui, el programa de diagnòstic de l’autisme a Andorra no entra com a servei de la CASS. Una persona no té dret a ser diagnosticada al seu país de la malaltia que pateix tenint els recursos per fer-ho? Està clar que hi ha moltes coses que han de canviar, igual que el fet d’interessar-se més per aquests diagnòstics, per conèixer les seves necessitats i també les coses que els perjudiquen.