L’andorrà Xavier Pérez es troba actualment estudiant i formant-se en teatre musical a l’escola d’art dramàtic de l’Institut del Teatre de Catalunya. Després d’agafar les bases de la dansa a Andorra va viatjar a França on va continuar la seva formació. Avui torna a casa per actuar al foyer de l’Auditori Nacional d’Andorra presentant novament la seva creació Credere.

–Com va començar en el món de la dansa?
–Vaig començar a ballar a activitats extraescolars que feia a Encamp. Jo havia provat moltes activitats i molts esports que tot i que m’agradaven, m’hi avorria una mica, no sé si era perquè no hi trobava com una part de reflexió. Aquesta part la vaig acabar trobant dins l’art quan em vaig començar a relacionar amb la dansa, primer com a intèrpret i després també he acabat sent creador.

–Creu que a Andorra hi ha suficient formació en aquesta disciplina?
–A Andorra, l’escola líquid dansa és un referent. Jo les meves bases les vaig adquirir allà i després vaig marxar a Montpeller a estudiar dansa, però al Principat s’està fent molt bona feina amb donar bases. Malauradament, a nivell artístic a Andorra no hi ha formació superior. Sí que en el cas de la música tens el Conservatori, però no hi ha formació superior artística com a tal. Com passa amb moltes altres carreres i professions has d’acabar marxant fora per poder-te continuar formant. Sí que és veritat, que s’està fent molt bona feina des de la Jocand i des de la Jodansa, que són les companyies joves, que porten a gent de fora i fan processos creatius gairebé de professionalització que són molt interessants, i que fan que a Andorra a poc a poc hi vagin havent més coses per formar-se, però si el que vols és una formació superior per arribar a ser professional, crec que és bastant necessari marxar. També hi ha molta gent que no s’ha format i et fan creacions d’un gran nivell professional i no han passat pel tub acadèmic. Ara que estic a Barcelona m’adono que a Espanya en l’àmbit cultural i hi ha coses que han de canviar molt, i havent estudiat dansa a França, vaig veure la de diferència de seguida, perquè a França la cultura és més transversal en tots els àmbits i està més ben considerada i tens moltes més formacions.

–Avui actua a l’Auditori Nacional.
–Enceto el cicle de dansa contemporània al foyer de l’Auditori. És una sala que a mi m’agrada molt per la proximitat amb la qual es queda el públic, i és un espai diàfan on es poden fer moltes coses, i com pots jugar amb l’espai a l’hora de crear i de fer propostes artístiques allà, pots anar molt més enllà del que és un escenari convencional.

–Quina proposta porta preparada?
–Per la proposta que porto que és Credere, que és un solo i gairebé tot m’ho he cuinat jo amb molta ajuda. Credere es va estrenar el desembre del 2020, el 2021 ho vam tornar a fer, però el 2022 ho havíem de fer a Encamp, però va ens va ploure, problemes del directe, que s’anul·len coses que no podem controlar. Ara fa dos anys que no agafava la peça, i m’he adonat que jo he canviat com a intèrpret i com a creador, i les meves inquietuds en escena han canviat, llavors com reflecteixo això en una peça que al final soc jo. I el que comentava que la sala foyer el que té és que és molt horitzontal, no hi ha un escenari muntat i llavors intèrprets i públic estan a la mateixa alçada i això em permet molt jugar i dissoldre les fronteres que hi ha entre el públic i l’intèrpret. Aquest joc és una realització escènica amb la qual el públic potser ha de prendre alguna decisió. Intento buscar que el públic tingui una posició més activa dins del que és la realització escènica. El que l’espectador arribi, miri i al final aplaudeixi i se’n va és una cosa que m’agradaria trencar, almenys en aquesta peça. Ja que els problemes que té el personatge van molt de la mà amb aquests límits i al final som individus que estem vivint en un mateix paradigma, que cada un és diferent. El fet de no poder ignorar el que està passant al món i els efectes que ha tingut la humanitat, perquè ens trobem aquí i quina és la posició que hem de prendre com a persones que construïm el futur.