MARC ROMERA ENTRENADOR PERSONAL I 'COACH'
MARC ROMERA: «Ser feliç costa un esforç, t’has de dedicar temps»
Marc Romera (Canillo, 1989) és entrenador personal i coach, i acaba de publicar el llibre La felicidad en tus manos (editorial Mesclant), que presenta demà, a les vuit del vespre a la Biblioteca Comunal d’Encamp. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què l’ha portat a escriure aquest volum dedicat a la felicitat?
–Bé, em van succeir dos fets molt importants i vaig canviar la meva manera de pensar, la meva filosofia de vida. Un d’ells va ser l’anorèxia, perquè li donava molta importància als comentaris de la gent i va augmentar la meva por, la meva inseguretat, com em relacionava al món i com em sentia per dins.
–Quina edat tenia?
–Entre 15 i 16 anys. Tot va venir per uns comentaris d’unes noies, que potser no n’eren molt conscients... Però he sentit la necessitat de compartir-ho per si hi ha algú en la mateixa situació, que l’assetgen, que no troba la sortida.
–Els comentaris dels altres poden fer molt de mal...
–Molt, i de nosaltres depèn tenir una filosofia molt positiva, conèixer la causa del problema i tenir consciència de com ens afecta. Quan en som conscients, tenim la responsabilitat personal de canviar les coses. En aquest episodi de la meva vida, la meva mare em va ajudar molt. Aleshores vaig començar a anar al gimnàs, a una nutricionista, i vaig decidir ajudar tothom que es trobava en la mateixa situació, perquè se sentís a gust tant amb el seu físic com amb el seu interior.
–Com els ajuda?
–Complemento entrenament personal amb coaching, perquè la gent trobi les respostes a les seves preguntes i pugui trobar una sortida als seus problemes. Amb la consciència, el canvi és més sostenible. No serveix de res dir-li a algú què ha de fer, sinó que has d’ajudar la persona, acompanyar-la, perquè trobi la seva consciència mitjançant preguntes enfocades al cor, i no respondre només des de la ment racional. Quan preguntes: «Per a què ho vols això?», la gent es descol·loca. «Per ser feliç», diu. Amb la motivació física i mental pots encarrilar la gent a aconseguir els seus objectius.
–Vostè diu que és més fàcil ser infeliç que feliç.
–Sí, perquè constantment ens trobem amb situacions que ens ho posen difícil, i la vida només té el sentit que li donem. En general, trobes més gent infeliç, que treballa vuit hores en una cosa que no li agrada, dorm vuit hores, i la resta del temps se’l passa queixant-se de què malament li van les coses. Tots portem una motxilla emocional, i cada vegada que algú fa alguna cosa que no correspon als seus valors, es carrega la motxilla de pedretes, i desemboca en estrès. La depressió és la malaltia del segle XXI, perquè la gent ja no sap en què creure, quin és el seu camí, i és infeliç amb la feina, amb les amistats, amb l’amor...
–És un cercle viciós.
–Sí. Ser feliç costa esforç, has de dedicar temps en tu mateix, conviure amb els teus valors.
–Però això no ens ho han ensenyat.
–A l’escola ens preparen per al món laboral, però no per al personal. Hi hauria d’haver una assignatura que es digués consciència, valor, humanitat, motivació. Què pot fer la gent per a si mateixa i per als altres. La felicitat no és del tot plena sinó és compartida, i és molt important com ens mostrem als altres. El més difícil per ser feliç és saber gestionar les nostres emocions, a quins pensaments li donem poder a la nostra ment. Si et rodeges de persones positives, que et diuen que sí que pots, i t’ho creus, pots. Sóc un ferm defensor que les persones amb un objectiu i confiança poden aconseguir-ho.
–Primer, l’anorèxia. I el segon fet que l’ha marcat?
–La mort d’un amic, amb 20 anys, de càncer. Va ser un fet que em va marcar molt, i em va fer veure que ens costa trobar el temps per ser feliços però si dediquem una estona a la reflexió, a valorar les coses, és més senzill del que ens pensem. La gent que no té res és la que més valora el poc que té, i és la més feliç. Que la teva felicitat depengui de què tens, que els altres t’acceptin, del teu èxit personal, són limitacions per ser feliç. Com menys en depenguis i visquis sota els teus valors i principis, més feliç viuràs amb tu i amb els altres. La clau és la sinceritat amb tu mateix.
–En una societat tan consumista com l’actual és difícil.
–Sí, tot costa un esforç. Tot el camí no és de color de roses, i el que no ho és ens ajuda al nostre creixement personal.
–Què l’ha portat a escriure aquest volum dedicat a la felicitat?
–Bé, em van succeir dos fets molt importants i vaig canviar la meva manera de pensar, la meva filosofia de vida. Un d’ells va ser l’anorèxia, perquè li donava molta importància als comentaris de la gent i va augmentar la meva por, la meva inseguretat, com em relacionava al món i com em sentia per dins.
–Quina edat tenia?
–Entre 15 i 16 anys. Tot va venir per uns comentaris d’unes noies, que potser no n’eren molt conscients... Però he sentit la necessitat de compartir-ho per si hi ha algú en la mateixa situació, que l’assetgen, que no troba la sortida.
–Els comentaris dels altres poden fer molt de mal...
–Molt, i de nosaltres depèn tenir una filosofia molt positiva, conèixer la causa del problema i tenir consciència de com ens afecta. Quan en som conscients, tenim la responsabilitat personal de canviar les coses. En aquest episodi de la meva vida, la meva mare em va ajudar molt. Aleshores vaig començar a anar al gimnàs, a una nutricionista, i vaig decidir ajudar tothom que es trobava en la mateixa situació, perquè se sentís a gust tant amb el seu físic com amb el seu interior.
–Com els ajuda?
–Complemento entrenament personal amb coaching, perquè la gent trobi les respostes a les seves preguntes i pugui trobar una sortida als seus problemes. Amb la consciència, el canvi és més sostenible. No serveix de res dir-li a algú què ha de fer, sinó que has d’ajudar la persona, acompanyar-la, perquè trobi la seva consciència mitjançant preguntes enfocades al cor, i no respondre només des de la ment racional. Quan preguntes: «Per a què ho vols això?», la gent es descol·loca. «Per ser feliç», diu. Amb la motivació física i mental pots encarrilar la gent a aconseguir els seus objectius.
–Vostè diu que és més fàcil ser infeliç que feliç.
–Sí, perquè constantment ens trobem amb situacions que ens ho posen difícil, i la vida només té el sentit que li donem. En general, trobes més gent infeliç, que treballa vuit hores en una cosa que no li agrada, dorm vuit hores, i la resta del temps se’l passa queixant-se de què malament li van les coses. Tots portem una motxilla emocional, i cada vegada que algú fa alguna cosa que no correspon als seus valors, es carrega la motxilla de pedretes, i desemboca en estrès. La depressió és la malaltia del segle XXI, perquè la gent ja no sap en què creure, quin és el seu camí, i és infeliç amb la feina, amb les amistats, amb l’amor...
–És un cercle viciós.
–Sí. Ser feliç costa esforç, has de dedicar temps en tu mateix, conviure amb els teus valors.
–Però això no ens ho han ensenyat.
–A l’escola ens preparen per al món laboral, però no per al personal. Hi hauria d’haver una assignatura que es digués consciència, valor, humanitat, motivació. Què pot fer la gent per a si mateixa i per als altres. La felicitat no és del tot plena sinó és compartida, i és molt important com ens mostrem als altres. El més difícil per ser feliç és saber gestionar les nostres emocions, a quins pensaments li donem poder a la nostra ment. Si et rodeges de persones positives, que et diuen que sí que pots, i t’ho creus, pots. Sóc un ferm defensor que les persones amb un objectiu i confiança poden aconseguir-ho.
–Primer, l’anorèxia. I el segon fet que l’ha marcat?
–La mort d’un amic, amb 20 anys, de càncer. Va ser un fet que em va marcar molt, i em va fer veure que ens costa trobar el temps per ser feliços però si dediquem una estona a la reflexió, a valorar les coses, és més senzill del que ens pensem. La gent que no té res és la que més valora el poc que té, i és la més feliç. Que la teva felicitat depengui de què tens, que els altres t’acceptin, del teu èxit personal, són limitacions per ser feliç. Com menys en depenguis i visquis sota els teus valors i principis, més feliç viuràs amb tu i amb els altres. La clau és la sinceritat amb tu mateix.
–En una societat tan consumista com l’actual és difícil.
–Sí, tot costa un esforç. Tot el camí no és de color de roses, i el que no ho és ens ajuda al nostre creixement personal.