Laura Salvans (Escaldes-Engordany, 17 de juny del 1949) dirigirà els comandaments de la Federació Andorrana de Tir quatre anys més. Casada amb Joan Tomàs, va començar en el món del tir acompanyant el seu marit a les competicions i ara porta vuit anys com a presidenta.

 

–Per què va decidir presentar-se a les eleccions el 2008?

–El Joan tenia molta feina i jo no en sé, de tirar, però després de tants anys amb ell, ja sé de què va, això. Vaig agafar l’entitat en un moment delicat en el qual s’estava eixugant un deute de 15.000 euros i al meu primer cicle es va acabar de liquidar. Ara  podem dir que tenim els comptes sanejats. El problema és que el Govern ens ha rebaixat de 50.000 euros a 22.000 la subvenció i això ens limita en competició. Ajudem en les despeses els que fan Copes del món, que compten per als Jocs Olímpics, i poc més.
 

–Per què ha tornat a presentar-se a les eleccions de la Federació Andorrana de Tir?

–Jo no volia. Tinc ganes de retirar-me ja però no m’han deixat. Fins i tot vaig escriure carta als socis i federats per fomentar l’esperit d’unes eleccions amb diferents candidatures i per tant criteris, però no volen. També haig de dir que m’he sentit molt afalagada per aquest motiu, demostra la confiança que tenen en mi. Alguna cosa faré bé, suposo... Potser que controlo molt bé la caixa, per a mi la prioritat. Els diners no són meus i els haig de justificar. No sé gaire de tir i potser això és el que més agrada. Això m’ajuda a ser imparcial, per a mi tots tenen els mateixos drets. 

 

–Esperava altres candidatures per a aquestes eleccions? 

–Sí ho pensava i crec que hauria esta bo per al tir. Tants anys la mateixa persona… Jo no sé si vaig bé a tothom.
 

–Quantes llicències té la FAT?

–Entre plat i precisió, ara en tenim 378.

 

–Jo, que mai he tocat una arma, vull ser federat. Què haig de fer?

–Ens demanes que vols ser-ho, et fem un paper que és una mena de permís, i la Policia dóna el vistiplau. Però et faran entrevistes i investigaran per saber si estàs apte per tenir una llicència d’armes.

 

–Quins objectius s’han fixat per als pròxims quatre anys?

–Portar algú al Jocs Olímpics de Tòquio. Vam tenir Barrugués a Rio, Tomàs a Londres, Repiso a Atenes... Només hem faltat al 2008 en les darreres cites olímpiques.

 

–I quin es el pla per tenir algú a Tòquio? 

–Resultats, però haig de demanar als tiradors que es paguin algunes coses ells. Anar fora costa car, son Copes del Món i s’han de desplaçar a Estats Units, Austràlia… No podem amb tot.

 

–Fa set anys que va desaparèixer el camp de tir de la Rabassa. Treballeu per trobar un altre emplaçament?

–Per a nosaltres és un problema greu. Molts van a entrenar a Mollet, però està massa lluny per anar-hi amb regularitat. Cada vegada es fa més difícil tenir algú a les olimpíades i per això busquem altres terrenys i parlem amb el Govern, però es fa el sord. Volem fer un camp de plat olímpic i la millor opció és millorar el de Pal, adequar-lo per poder competir als Jocs dels Petits Estats en drap, skeep i universal,  però sembla complicat. Ara bé, no ens rendirem.