L'HOME DELS NASSOS PERSONATGE MITOLÒGIC
L'HOME DELS NASSOS: «Avui tinc aspecte humà, i puc ser qualsevol!»
És una llegenda que es fa realitat cada 31 de desembre o, a tot estirar, per Any Nou. És un personatge mitològic que es fa present per acomiadar l’any que acaba i donar la benvinguda al que comença, però encara és tot un desconegut. Qui és l’Home dels Nassos? / Per ESTHER JOVER MARTIN
–A veure, per què és l’Home dels Nassos si només té un nas?
–Ignorant! Tinc tants nassos com té l’any, 365! 366 si és any de traspàs. Però en perdo un cada dia i com que només em faig present l’últim dia, el 31 de desembre, només tinc un nas.
–Ja... Però, aleshores, si només té un nas, pot ser qualsevol...
–Esclar! M’apareixo amb aparença humana, i puc ser qualsevol home.
–Només pot ser home? No existeix la Dona dels Nassos?
–Sóc un personatge mitològic! Això li ha de preguntar a qui es va inventar la meva llegenda! La tradició ve de lluny.
–I el reconeixen? A la imatge el veiem donant-se un bany de masses a Reus.
–A veure, ara em posaré seriós. Tradicionalment, se sol explicar a la mainada que avui surt l’Home dels Nassos, una persona que té tants nassos com dies té l’any. Els infants, tan innocents, s’imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre és l’últim dia de l’any i, per tant, només tinc un nas. De vegades, per fer broma, els adults diuen a la canalla que m’han vist passar per algun carrer proper,i els nens i nenes corren a buscar-me. Antigament, als pobles petits, se solia explicar que m’apareixia a l’església i devorava la pica de l’aigua beneïda.
–I ho feia?
–Alguna vegada! L’aigua beneïda m’agrada amb deliri [riu]. Hi ha gent que diu que em veu amagat a les canonades. Bestieses!
–Què n’explica de vostè Joan Amades, el gran folklorista català?
–Segons he pogut llegir al Costumari català, l’obra magna d’Amades, l’Home dels Nassos, és a dir, jo, representa l’esperit de la vegetació. El folklorista creia que l’Home dels Nassos era una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any i que sovint era representat per l’arbre dels nassos, una espècie d’arbre molt estrany que es creia que era la llar de l’esperit de la vegetació. Amades afegia que al Pirineu Oriental francès es deia que l’Home dels Nassos vivia dins la soca d’un arbre i que el darrer dia de l’any sortia del seu amagatall i es vestia amb fulles de quatre colors diferents i d’una dotzena d’arbres, llest per iniciar el camí des d’Occitània fins a Catalunya. També argumentava que tradicionalment era molt comú la representació de l’any com un arbre.
–I tenia raó?
–Prefereixo que es quedin amb el dubte, tot i que sóc un gran amant de la natura, això no ho negaré pas.
–El podrem veure avui?
–Segur, però no crec que em reconeguin.
–I si ho fem?
–Doncs guardi’m el secret! M’agrada passar desapercebut tot i que hi ha poblacions que cada any reclamen la meva presència per fer una festa. És esgotador! Tot i que confesso que al meu gran ego, tan gran com el meu últim nas, ja li agrada de tant en tant ser el centre d’atenció.
–A veure, per què és l’Home dels Nassos si només té un nas?
–Ignorant! Tinc tants nassos com té l’any, 365! 366 si és any de traspàs. Però en perdo un cada dia i com que només em faig present l’últim dia, el 31 de desembre, només tinc un nas.
–Ja... Però, aleshores, si només té un nas, pot ser qualsevol...
–Esclar! M’apareixo amb aparença humana, i puc ser qualsevol home.
–Només pot ser home? No existeix la Dona dels Nassos?
–Sóc un personatge mitològic! Això li ha de preguntar a qui es va inventar la meva llegenda! La tradició ve de lluny.
–I el reconeixen? A la imatge el veiem donant-se un bany de masses a Reus.
–A veure, ara em posaré seriós. Tradicionalment, se sol explicar a la mainada que avui surt l’Home dels Nassos, una persona que té tants nassos com dies té l’any. Els infants, tan innocents, s’imaginen un personatge estrafolari amb 365 nassos a la cara, sense pensar que el 31 de desembre és l’últim dia de l’any i, per tant, només tinc un nas. De vegades, per fer broma, els adults diuen a la canalla que m’han vist passar per algun carrer proper,i els nens i nenes corren a buscar-me. Antigament, als pobles petits, se solia explicar que m’apareixia a l’església i devorava la pica de l’aigua beneïda.
–I ho feia?
–Alguna vegada! L’aigua beneïda m’agrada amb deliri [riu]. Hi ha gent que diu que em veu amagat a les canonades. Bestieses!
–Què n’explica de vostè Joan Amades, el gran folklorista català?
–Segons he pogut llegir al Costumari català, l’obra magna d’Amades, l’Home dels Nassos, és a dir, jo, representa l’esperit de la vegetació. El folklorista creia que l’Home dels Nassos era una degeneració d’un personatge mític que simbolitzava l’any i que sovint era representat per l’arbre dels nassos, una espècie d’arbre molt estrany que es creia que era la llar de l’esperit de la vegetació. Amades afegia que al Pirineu Oriental francès es deia que l’Home dels Nassos vivia dins la soca d’un arbre i que el darrer dia de l’any sortia del seu amagatall i es vestia amb fulles de quatre colors diferents i d’una dotzena d’arbres, llest per iniciar el camí des d’Occitània fins a Catalunya. També argumentava que tradicionalment era molt comú la representació de l’any com un arbre.
–I tenia raó?
–Prefereixo que es quedin amb el dubte, tot i que sóc un gran amant de la natura, això no ho negaré pas.
–El podrem veure avui?
–Segur, però no crec que em reconeguin.
–I si ho fem?
–Doncs guardi’m el secret! M’agrada passar desapercebut tot i que hi ha poblacions que cada any reclamen la meva presència per fer una festa. És esgotador! Tot i que confesso que al meu gran ego, tan gran com el meu últim nas, ja li agrada de tant en tant ser el centre d’atenció.