Tània Estapé reivindica la professionalització de la psicooncologia i la important tasca d’acompanyament que fan aquests especialistes durant tot el procés que viu una persona a qui li han diagnosticat un càncer. / Per LÍDIA RAVENTÓS

 

–La psicooncologia és la disciplina que investiga i tracta les repercussions psicosocials del càncer en els pacients i familiars, i en tot els implicats. 

 

–Normalment els més freqüents són ansietat i depressió. A l’inici de la malaltia trobem símptomes d’ansietat més elevats per la por, la sensació d’amenaça i de mort, perquè és una malaltia que encara es relaciona molt amb la mort. I és quan es donen els símptomes més extrems com insomni, pèrdua de la gana. I sobretot hi ha un símptoma molt concret, que els anglesos en diuen l’animació sospesa, que és la sensació que la vida es para i que després costa de remuntar. És a dir, dificultat de portar una vida normal. La depressió seria més a llarg termini. I l’ansietat apareix molt al principi de la malaltia i abans de tractaments o proves de control. 

 

–Sí, de fet l’aspecte psicològic hi és fins i tot abans de la malaltia. Hi ha psicòlegs a programes de detecció precoç, per exemple. És com un curs paral·lel al curs de la malaltia. Fins i tot persones curades tenen una atenció destinada al supervivent i les que malauradament no es curen també hi ha un acompanyament a la mort, als familiars i al dol d’aquests quan el pacient mor. És a dir que estem una mica al costat de tot el procés de la persona que ho necessita. 

 

–Els psicòlegs són especialistes en clínica, de manera que té recursos en psicologia en general i després ha de tenir un coneixement amb oncologia per saber la idiosincràsia d’aquesta malaltia, dels tractaments. Perquè per exemple els tractaments poden donar fatiga i la fatiga pot simular depressió. I cal que es conegui. I el tractament depèn. Hi ha persones que necessiten un petit consell i hi ha persones que necessiten un tractament de teràpia continuada perquè arriben a una depressió o ansietat continuada, dificultat per deixar de pensar en la malaltia. 

 

–Per nosaltres la clau és que acceptin les emocions que genera tenir la malaltia. I més que acceptar tenir la malaltia nosaltres parlem d’adaptar-se. No ens agrada imposar una positivitat que a vegades no se sent. Seguim sempre el ritme del malalt. N’hi ha que tenen més recursos personals, que els hi costa menys i altres que els hi costa més. Adaptar-se no sempre és estar content, sinó integrar-ho a la nostra vida i intentar aconseguir una bona qualitat de vida perquè la malaltia no envaeixi tot el dia a dia de la persona. 

 

–El familiar, des d’organismes internacionals, se l’anomena pacient de segon ordre. Perquè és un pacient que s’ha demostrat que té les mateixes repercussions d’ansietat, de depressió, excepte en l’aspecte físic. I a més a més li demanem que sigui positiu, que ajudi al malalt. És a dir, no li donem permís potser per plorar o per demostrar la seva pròpia emocionalitat perquè el malalt és el centre. Es tracta de manejar molt el sentiment de culpa, saber posar les necessitats pròpies en el seu lloc perquè a vegades dediquen també el seu temps lliure a feina i cal intentar aconseguir que tinguin espais on puguin realment relaxar-se.  

 

–Molta. És una malaltia que té unes connotacions de tabú impressionants. Hi ha gent que encara quan li diagnostiquen té una sensació de càstig. És una malaltia que la fem servir com adjectiu pejoratiu. És una paraula que fins i tot hi ha malalts que no l’anomenen mai. Aquesta por pot provocar que la gent per exemple es detecti un tumor i vagi tard al diagnòstic per por que li confirmin. L’aspecte sociològic de la malaltia no ajuda a superar aquesta por.