ALEJANDRA PEREYRA PINTORA
ALEJANDRA PEREYRA: «La pintura et permet mostrar què tens a dins»
Nascuda a Argentina amb arrels italianes i resident a París durant molts anys, Alejandra Pereyra exposa retrats, la seva especialitat, a BingoArt. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Què podem veure a l’exposició?
–Sobretot retrats, que són la meva especialitat, n’hi ha de meus, d’originals, i recreacions d’obres conegudes, de pintors impressionistes que m’agraden i m’inspiren. Interpretar les seves obres és un aprenentatge per a mi, vull aconseguir el mateix impacte que em provoquen a mi quan les veig.
–Quins impressionistes li interessen més?
–Sobretot Van Gogh i Gauguin. També m’agraden molt Toulouse-Lautrec, Modigliani i Renoir.
–En quin moment de la vida els descobreix?
–L’any 1980 vaig anar a viure a París amb la meva família, on vaig visitar molts museus i vaig descobrir-los. Els coneixia de l’escola, però no és el mateix trobar-te’ls cara a cara. Provoquen moltes emocions, i m’agrada molt llegir la seva vida, les seves emocions, per això intento pintar com ells. Quan pinto intento expressar les meves emocions, els meus records, somnis...
–Alguns d’aquests autors van patir molt. És un tret comú dels impressionistes?
–Van Gogh era un personatge turmentat, però no perquè tingués una vida difícil sinó per problemes de salut mental, i mai va ser reconegut en vida. Només va vendre un quadre! Tolouse-Lautrec patia una deformació física, no tenia auoestima, i freqüentava llocs sòrdids, la nit parisenca, i retratava cossos nus, ballarines, etcètera. Es movia per la bohèmia, per la foscor de París.
–Vostè també admira Frida Khalo.
–És el meu referent! Va patir un accident de jove i sempre va sofrir molt, i d’aquí va sorgir el seu art, una obra molt acolorida tot i el seu patiment físic. Des del punt de vista sentimental també va estar molt turmentada, de la seva relació amb Diego Rivera. La gent deia que era surrealista però ella pintava la seva realitat, tal com la vivia.
–A més d’argentina és mig italiana.
–Per part d’avis. M’atreu molt Itàlia, sobretot Sicília, d’on eren els meus avis. He pintat molts paisatges i retrats de família de la part italiana. També tinc un autoretrat de Gòrgona, que és el símbol de Sicília, que és la cara d’una dona, amb tres cames flexionades que simbolitzen les tres puntes de l’illa. Està exposada a BingoArt.
–Quan s’inicia en la pintura?
–Sempre m’ha agradat dibuixar, però la meva germana em va animar fa uns anys perquè estava passant per un moment difícil. Ho vaig fer com a teràpia i uns mesos més tard era una altra persona.
–La pintura és una teràpia.
–No en tinc cap dubte! Ho aconsello, pots treure el que tens dins, coses de vegades no saps expressar o no en vols parlar. La pintura és una manera molt especial de mostrar què tens a dins. Darrere de cada persona hi ha una història, per això m’agraden tant els retrats.
–De fet, els artistes que admira també utilitzaven la pintura com a teràpia.
–Suposo que això li ha passat a molts artistes. Ho fas sense adonar-te’n, t’hi poses i surten coses que tens a dins.
–Què podem veure a l’exposició?
–Sobretot retrats, que són la meva especialitat, n’hi ha de meus, d’originals, i recreacions d’obres conegudes, de pintors impressionistes que m’agraden i m’inspiren. Interpretar les seves obres és un aprenentatge per a mi, vull aconseguir el mateix impacte que em provoquen a mi quan les veig.
–Quins impressionistes li interessen més?
–Sobretot Van Gogh i Gauguin. També m’agraden molt Toulouse-Lautrec, Modigliani i Renoir.
–En quin moment de la vida els descobreix?
–L’any 1980 vaig anar a viure a París amb la meva família, on vaig visitar molts museus i vaig descobrir-los. Els coneixia de l’escola, però no és el mateix trobar-te’ls cara a cara. Provoquen moltes emocions, i m’agrada molt llegir la seva vida, les seves emocions, per això intento pintar com ells. Quan pinto intento expressar les meves emocions, els meus records, somnis...
–Alguns d’aquests autors van patir molt. És un tret comú dels impressionistes?
–Van Gogh era un personatge turmentat, però no perquè tingués una vida difícil sinó per problemes de salut mental, i mai va ser reconegut en vida. Només va vendre un quadre! Tolouse-Lautrec patia una deformació física, no tenia auoestima, i freqüentava llocs sòrdids, la nit parisenca, i retratava cossos nus, ballarines, etcètera. Es movia per la bohèmia, per la foscor de París.
–Vostè també admira Frida Khalo.
–És el meu referent! Va patir un accident de jove i sempre va sofrir molt, i d’aquí va sorgir el seu art, una obra molt acolorida tot i el seu patiment físic. Des del punt de vista sentimental també va estar molt turmentada, de la seva relació amb Diego Rivera. La gent deia que era surrealista però ella pintava la seva realitat, tal com la vivia.
–A més d’argentina és mig italiana.
–Per part d’avis. M’atreu molt Itàlia, sobretot Sicília, d’on eren els meus avis. He pintat molts paisatges i retrats de família de la part italiana. També tinc un autoretrat de Gòrgona, que és el símbol de Sicília, que és la cara d’una dona, amb tres cames flexionades que simbolitzen les tres puntes de l’illa. Està exposada a BingoArt.
–Quan s’inicia en la pintura?
–Sempre m’ha agradat dibuixar, però la meva germana em va animar fa uns anys perquè estava passant per un moment difícil. Ho vaig fer com a teràpia i uns mesos més tard era una altra persona.
–La pintura és una teràpia.
–No en tinc cap dubte! Ho aconsello, pots treure el que tens dins, coses de vegades no saps expressar o no en vols parlar. La pintura és una manera molt especial de mostrar què tens a dins. Darrere de cada persona hi ha una història, per això m’agraden tant els retrats.
–De fet, els artistes que admira també utilitzaven la pintura com a teràpia.
–Suposo que això li ha passat a molts artistes. Ho fas sense adonar-te’n, t’hi poses i surten coses que tens a dins.