MATTHEW TREE ESCRIPTOR
MATTHEW TREE: «El ‘brexit’ és l’autocomplaença portada a l’extrem. És molt anglès»
El refrany diu que de fora vingueren i de casa ens tragueren. Matthew Tree (Londres, 1958), però, defuig els clixés racistes i a De fora vingueren (Columna, 2016) –traducció al català de la novel·la Snug– imagina una comunitat africana que colonitza pacíficament l’illa de Wight, a Anglaterra. L’escriptor anglès assentat a Catalunya des de fa més de 30 anys presentarà demà el llibre a la Biblioteca Comunal d’Escaldes-Engordany (al CAEE) a les vuit del vespre, en un acte organitzat pel Centre de la Cultura Catalana a Andorra. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–Imagina una colonització africana d’una localitat anglesa en un context de brexit i de demanda d’asil polític per a milers de persones desplaçades. Casualitat o causalitat? Vostè ja havia escrit sobre racisme, a Negre de merda, per exemple.
–La redacció del llibre ja va començar fa 10 anys, el 2006, quan no es parlava ni del brexit ni dels refugiats. Tenia clar que volia escriure una història d’uns africans que arribaven a un petit poble del sud d’Anglaterra i el colonitzaven, o sigui, el mateix que els havien fet els anglesos. A més, volia mostrar els africans eficaços, controlant la situació, perquè des d’Europa sempre hi ha una imatge contrària: que venen desesperats, que no saben res... Volia donar una visió completament diferent: africans que aïllen un poble i el colonitzen.
–La trama l’ambienta als anys 70.
–Perquè als anys 70 hauria estat possible aïllar una petita població. Ara no, amb internet i mòbils seria impossible. No obstant això, la història és vigent tant avui com fa 40 anys.
–Ho veu com un escenari possible? Michel Houellebecq ha imaginat, a Submissió, una França on governen els musulmans.
–El que passa a la novel·la, físicament, és possible. Ara bé, els africans són uns colonitzadors suaus, amb una gran dosi d’ironia, perquè l’humor africà, de fet, és molt irònic. En el llibre s’explica per què han vingut i què volen aconseguir, però en cap cas volen imposar una religió, una ideologia... Això sí, converteixen el poble en un lloc africà, aboleixen els diners i la gent paga amb closques, molt típic de l’Àfrica anterior. En canvi, alguns dels personatges anglesos creen una secta religiosa a partir d’aquest esdeveniment.
–Ridiculitza els europeus que es creuen superiors?
–És exactament això. És una idea molt anglesa i europea, que nosaltres sabem fer les coses bé, que som millors, l’autocomplaença. A la novel·la se satiritza.
–Feia 10 anys que ho estava bastint, però la novel·la ha sortit en un moment en què és de plena actualitat.
–Bé, sempre és un tema actual, però últimament Déu n’hi do! També hi ha ironia en el que ha passat amb el brexit, perquè és l’autocomplaença portada a l’extrem, de sortir de la comunitat internacional més gran que hi ha al món. I això és molt anglès [riu], nosaltres sí que sabem com fer les coses, no els que viuen al continent, i tot això està reflectit en el llibre sense saber-ho. Quan es va publicar el llibre en anglès ni tan sols es parlava del brexit.
–Com a anglès, quina opinió li mereix el sí al brexit? Anglaterra està habitada per molts immigrants, destaca per la seva diversitat i multiculturalitat, almenys a Londres.
–El curiós, com passa a d’altres llocs d’Europa, és que a Londres van votar en contra i en les zones on hi ha menys immigració hi van votar a favor. El brexit ha provocat una eclosió de xenofòbia i racisme com no ho havia vist mai, mai havia vist una cosa tan objectivament fastigosa. Al llibre tot això ho representa un metge de Londres que arriba al poble, un home que és un intel·lectual racista, perquè el racisme no és només de hooligans, sinó també de gent amb estudis que tenen teories per justificar el racisme. Aquest metge i els seus còmplices són una mostra de què pot passar quan una persona així es troba en una situació extrema. El brexit va guanyar perquè molts mitjans de comunicació van difondre la idea als anglesos que estaven assetjats pels estrangers, i a De fora vingueren estan literalment assetjats pels estrangers i això fa augmentar el racisme fins a uns extrems perillosos.
–El racisme què és? Por als altres, fòbia injustificada, prepotència?
–Ho he investigat molt. El racisme vol dir que creus que hi ha races diferents, i que cada raça té característiques intrínseques: tots els negres són tal, tots els asiàtics són tal, etcètera. Normalment la teva raça és la més intel·ligent. Xenofòbia és odi envers l’estranger, no per raça sinó per nacionalitat.
–El racisme no és classisme? Qatar, que són àrabs, patrocinen el Barça...
–Bé, els únics àrabs que es veien a Anglaterra als anys 70 eren tots molt acabalats, és molt diferent de com es veu avui en dia la gent de l’Àfrica del Nord, per exemple. El classisme és un factor, però el racisme és el fenotip. Si tots fossin blancs i rossos seria diferent.
–Els negres són racistes?
–Existeix l’intraracisme, el racisme entre grups diferents. Per exemple, a Anglaterra, entre afrocaribenys i hindús, o entre la gent de Pakistán i el Bangladesh... És un tema de rebuig, que els altres són diferents i no hi poden tenir bones relacions.
–Vostè ha patit xenofòbia? També n’hi ha entre europeus.
–No, com a anglès no n’he patit. El que sí m’he trobat és que com jo soc partidari de la independència de Catalunya he patit mobbing i trolling d’unionistes fanàtics que consideren que l’única raó per la qual hi estic a favor és perquè el Govern m’està pagant un sou per dir-ho. De tant en tant rebo missatges de «per què no fots el camp al teu país?».
–També hi ha xenofòbia de l’altre costat, és recíproc?
–Als dos bàndols pots trobar els idiotes de sempre, però el 70% de la població catalana té familiars a la resta d’Espanya i el moviment independentista està en contra del Govern central, però no dels espanyols ni contra l’idioma castellà.
–Des d’Espanya sí que es desprèn cert odi a tot allò català. O ens ho venen els mitjans més conservadors?
–Espanya és un gran país! El que és cert és que els mitjans, i ja passava al segle XIX, donen molta informació falsa sobre Catalunya i hi ha un sector de la població espanyola que té una visió de Catalunya esbiaixada i incorrecta. Hi ha espanyols que quan visiten Catalunya per primera vegada descobreixen que tot allò que els havien estat explicant és fals.
–A Europa ens posem les mans al cap pel mur de Trump a Mèxic, i aquí a prop tenim la de Melilla, per evitar que entrin els subsaharians i els africans?
–Un amic de Ghana em va explicar les peripècies que han de fer per arribar al nord d’Àfrica i em va dir que potser només un 5% arriben a Ceuta i Melilla. Arriben sense res, en un estat horrorós, i al llibre els volia mostrar com a africans preparats, súper ben organitzats.
–Per què es va quedar a Catalunya? Un anglès es podria haver instal·lat arreu del món.
–El descobriment de la seva existència. Ningú no me n’havia parlat, i ho trobava extraordinari. Vaig descobrir un univers completament nou. Amb 19 anys la vaig visitar per primera vegada, i va ser fascinant descobrir, tot alhora, una llengua, una cultura, una història diferent d’altres zones europees. I els mateixos catalans: súper internacionalistes i súper localistes a la vegada, una combinació fascinant.
–Potser de vegades ens mirem massa el melic, ja siguem catalans, andorrans...
–[riu] Ho fa tothom. A la novel·la els anglesos es miren massa el melic.
–Per què no aprenem anglès?
–Primer, perquè és una llengua difícil, i segon, perquè la televisió i el cinema està doblat!
–Imagina una colonització africana d’una localitat anglesa en un context de brexit i de demanda d’asil polític per a milers de persones desplaçades. Casualitat o causalitat? Vostè ja havia escrit sobre racisme, a Negre de merda, per exemple.
–La redacció del llibre ja va començar fa 10 anys, el 2006, quan no es parlava ni del brexit ni dels refugiats. Tenia clar que volia escriure una història d’uns africans que arribaven a un petit poble del sud d’Anglaterra i el colonitzaven, o sigui, el mateix que els havien fet els anglesos. A més, volia mostrar els africans eficaços, controlant la situació, perquè des d’Europa sempre hi ha una imatge contrària: que venen desesperats, que no saben res... Volia donar una visió completament diferent: africans que aïllen un poble i el colonitzen.
–La trama l’ambienta als anys 70.
–Perquè als anys 70 hauria estat possible aïllar una petita població. Ara no, amb internet i mòbils seria impossible. No obstant això, la història és vigent tant avui com fa 40 anys.
–Ho veu com un escenari possible? Michel Houellebecq ha imaginat, a Submissió, una França on governen els musulmans.
–El que passa a la novel·la, físicament, és possible. Ara bé, els africans són uns colonitzadors suaus, amb una gran dosi d’ironia, perquè l’humor africà, de fet, és molt irònic. En el llibre s’explica per què han vingut i què volen aconseguir, però en cap cas volen imposar una religió, una ideologia... Això sí, converteixen el poble en un lloc africà, aboleixen els diners i la gent paga amb closques, molt típic de l’Àfrica anterior. En canvi, alguns dels personatges anglesos creen una secta religiosa a partir d’aquest esdeveniment.
–Ridiculitza els europeus que es creuen superiors?
–És exactament això. És una idea molt anglesa i europea, que nosaltres sabem fer les coses bé, que som millors, l’autocomplaença. A la novel·la se satiritza.
–Feia 10 anys que ho estava bastint, però la novel·la ha sortit en un moment en què és de plena actualitat.
–Bé, sempre és un tema actual, però últimament Déu n’hi do! També hi ha ironia en el que ha passat amb el brexit, perquè és l’autocomplaença portada a l’extrem, de sortir de la comunitat internacional més gran que hi ha al món. I això és molt anglès [riu], nosaltres sí que sabem com fer les coses, no els que viuen al continent, i tot això està reflectit en el llibre sense saber-ho. Quan es va publicar el llibre en anglès ni tan sols es parlava del brexit.
–Com a anglès, quina opinió li mereix el sí al brexit? Anglaterra està habitada per molts immigrants, destaca per la seva diversitat i multiculturalitat, almenys a Londres.
–El curiós, com passa a d’altres llocs d’Europa, és que a Londres van votar en contra i en les zones on hi ha menys immigració hi van votar a favor. El brexit ha provocat una eclosió de xenofòbia i racisme com no ho havia vist mai, mai havia vist una cosa tan objectivament fastigosa. Al llibre tot això ho representa un metge de Londres que arriba al poble, un home que és un intel·lectual racista, perquè el racisme no és només de hooligans, sinó també de gent amb estudis que tenen teories per justificar el racisme. Aquest metge i els seus còmplices són una mostra de què pot passar quan una persona així es troba en una situació extrema. El brexit va guanyar perquè molts mitjans de comunicació van difondre la idea als anglesos que estaven assetjats pels estrangers, i a De fora vingueren estan literalment assetjats pels estrangers i això fa augmentar el racisme fins a uns extrems perillosos.
–El racisme què és? Por als altres, fòbia injustificada, prepotència?
–Ho he investigat molt. El racisme vol dir que creus que hi ha races diferents, i que cada raça té característiques intrínseques: tots els negres són tal, tots els asiàtics són tal, etcètera. Normalment la teva raça és la més intel·ligent. Xenofòbia és odi envers l’estranger, no per raça sinó per nacionalitat.
–El racisme no és classisme? Qatar, que són àrabs, patrocinen el Barça...
–Bé, els únics àrabs que es veien a Anglaterra als anys 70 eren tots molt acabalats, és molt diferent de com es veu avui en dia la gent de l’Àfrica del Nord, per exemple. El classisme és un factor, però el racisme és el fenotip. Si tots fossin blancs i rossos seria diferent.
–Els negres són racistes?
–Existeix l’intraracisme, el racisme entre grups diferents. Per exemple, a Anglaterra, entre afrocaribenys i hindús, o entre la gent de Pakistán i el Bangladesh... És un tema de rebuig, que els altres són diferents i no hi poden tenir bones relacions.
–Vostè ha patit xenofòbia? També n’hi ha entre europeus.
–No, com a anglès no n’he patit. El que sí m’he trobat és que com jo soc partidari de la independència de Catalunya he patit mobbing i trolling d’unionistes fanàtics que consideren que l’única raó per la qual hi estic a favor és perquè el Govern m’està pagant un sou per dir-ho. De tant en tant rebo missatges de «per què no fots el camp al teu país?».
–També hi ha xenofòbia de l’altre costat, és recíproc?
–Als dos bàndols pots trobar els idiotes de sempre, però el 70% de la població catalana té familiars a la resta d’Espanya i el moviment independentista està en contra del Govern central, però no dels espanyols ni contra l’idioma castellà.
–Des d’Espanya sí que es desprèn cert odi a tot allò català. O ens ho venen els mitjans més conservadors?
–Espanya és un gran país! El que és cert és que els mitjans, i ja passava al segle XIX, donen molta informació falsa sobre Catalunya i hi ha un sector de la població espanyola que té una visió de Catalunya esbiaixada i incorrecta. Hi ha espanyols que quan visiten Catalunya per primera vegada descobreixen que tot allò que els havien estat explicant és fals.
–A Europa ens posem les mans al cap pel mur de Trump a Mèxic, i aquí a prop tenim la de Melilla, per evitar que entrin els subsaharians i els africans?
–Un amic de Ghana em va explicar les peripècies que han de fer per arribar al nord d’Àfrica i em va dir que potser només un 5% arriben a Ceuta i Melilla. Arriben sense res, en un estat horrorós, i al llibre els volia mostrar com a africans preparats, súper ben organitzats.
–Per què es va quedar a Catalunya? Un anglès es podria haver instal·lat arreu del món.
–El descobriment de la seva existència. Ningú no me n’havia parlat, i ho trobava extraordinari. Vaig descobrir un univers completament nou. Amb 19 anys la vaig visitar per primera vegada, i va ser fascinant descobrir, tot alhora, una llengua, una cultura, una història diferent d’altres zones europees. I els mateixos catalans: súper internacionalistes i súper localistes a la vegada, una combinació fascinant.
–Potser de vegades ens mirem massa el melic, ja siguem catalans, andorrans...
–[riu] Ho fa tothom. A la novel·la els anglesos es miren massa el melic.
–Per què no aprenem anglès?
–Primer, perquè és una llengua difícil, i segon, perquè la televisió i el cinema està doblat!