JULIO MANRIQUE ACTOR, DIRECTOR I PRODUCTOR
JULIO MANRIQUE: «L’ego ens fa esclaus i ens torna ridículs, egoistes, cruels»
El seu currículum fa vertigen: Julio Manrique Vicuña (Barcelona, 1973) és actor, director i productor teatral per la Brutal, que gestiona amb David Selvas i Cristina Genebat. A més, ha estat actor resident del Teatre Lliure i director artístic del Teatre Romea. Entre la nòmina d’autors que ha portat a escena com a director hi ha David Mamet, Henrik Ibsen, Anton Chekhov, Mark Ravenhill... I sobre l’escenari ha estat dirigit per Àlex Rigola, Sergi Belbel, Lluís Pasqual, Oriol Broggi... La Temporada de teatre de Sant Julià porta aquesta nit Una altra pel·lícula (Speed-The-Plow), de David Mamet, dirigida i coprotagonitzada per Manrique, amb David Selvas i Mireia Aixalà. / Per ESTHER JOVER MARTIN
–De nou a Andorra, i de nou amb Mamet. És la tercera vegada que adapta l’autor: Els boscos, American Buffalo i, ara, Speed-the-Plow. Què té aquest autor que li agrada tant?
–M’interessa, és un autor que tensa, que et posa sobre les cordes, que escriu personatges i acció, que no utilitza el teatre per desenvolupar les seves teories i enviar missatges sinó que posa els personatges davant d’un conflicte i els fa barallar-se per trobar una solució que els satisfaci. En aquesta lluita, fricció, salten guspires, i ens parla de coses del món en què vivim. En el cas de Mamet, un món individualista, capitalista, de la desconfiança que genera viure en un món on predomina el mercat i l’interès propi.
–A Una altra pel·lícula veiem el món del cinema dins del teatre.
–Els personatges són uns productors de Hollywood, un tipus d’animalari que Mamet va conèixer de primera mà perquè va escriure alguns guions de pel·lícules de cert pressupost, i es despatxa bastant a gust. Són unes bèsties que parlen de fer guions com qui parla de fer xurros, l’art queda molt arraconat al costat dels guanys de les pel·lícules que produeixen.
–Qui és vostè a l’obra?
–En Charlie Fox, un personatge desesperat que pensa que li ha arribat l’oportunitat de sortir del pou de grisor on creu que viu, i marcar-se un èxit i guanyar pasta.
–I aleshores arriba una noia que els ho fa replantejar tot.
–La Karen (Aixalà) els porta un llibre d’un autor que els productors troben avorrit, que despatxen amb una lectura de cortesia, i ella els diu que hi ha una història que paga la pena explicar, en lloc de fer una pel·lícula de crispetes, trets, violència i sexe. En Bobby Gould (Selvas) es troba entre tots dos, l’àngel i el dimoni: fer coses que tenen sentit o guanyar diners. El personatge es fa preguntes que no s’havia fet mai i una mica més i li rebenta el cap!
–Hollywood ens queda molt lluny...
–No tenim res a veure, és una indústria molt desmesurada. Ha generat molts diners i ha influït molt en els comportaments, creant estereotips que després hem volgut aplicar. Els americans s’han venut molt bé a través de la indústria del cinema. El que passa amb en Bobby Gould és que viu un conflicte, de manera exagerada, que tots podem viure en algun moment: què faig, trio amb el cor o amb el cap? Tries professionals i ètiques que hem de fer a la vida i que ens acaben definint.
–Ara el tornem a veure cada setmana a la televisió, amb El crac. Això arrossega el públic al teatre o podem dir que ja té el públic guanyat?
–La veritat és que a El crac faig un bitxo molt desagradable [riu], molt mal parit, i no estava segur si serviria per a això o per a tot el contrari, però, en tot cas, et fa estar present i et dona una empenta, però tinc la sensació –i és el relat que m’explico a mi mateix– que en el teatre he anat fent un recorregut, com a actor i director, que ja té consistència per si mateix, i que venen al teatre perquè ja han vist altres muntatges i estan interessats en veure les coses noves que faig.
–A El crac és televisió que parla de teatre. És divertit veure com se’n riuen de vostès mateixos, com estereotipen els personatges al màxim. Coneix algú com vostè és a la sèrie?
–No! La sèrie frega la farsa, que és la seva gràcia. És molt irreverent i es dispara per la via de l’humor a territoris gairebé surrealistes. És hiperbòlica, una exageració. És una sèrie que més que retratar un comportament se’n fot i juga amb acarnissament amb l’ego, amb la veritat. Sobretot parla de l’ego. El personatge del Joel Joan, que es va inventar la sèrie, volia fer una mena d’autoteràpia per la via de la ficció i de la creativitat sobre l’ego, com ens fa esclaus, ens enganxa, i ens fa resultar ridículs, cruels, injustos, infantils... Als nivells de la sèrie no, però a petita escala vivim en una societat bastant individualista i una mica infantil –m’hi incloc– i potenciadora dels egos, que els eleva per després aixafar-los.
–És molt sa riure’s d’un mateix.
–La comèdia és molt saludable perquè se’n riu dels defectes de les persones en lloc d’enlairar-les a la categoria d’heroïnes i fa que ens mirem les misèries amb sentit de l’humor.
–Sovint es parla de la crisi de la cultura, però jo veig que el teatre no para, que té bona salut.
–Des del punt de vista d’afluència de públic, sí, perquè la gent està reaccionant. Hi ha moltes mostres d’entusiasme tenint en compte la quantitat de coses que s’estrenen en un context no massa favorable, però no té tanta bona salut des del punt de vista del suport institucional a les arts escèniques, també la dansa i la música en directe. Hi ha públic, talent, ganes de fer coses, i la gent no s’ha acoquinat. Amb tot, l’IVA cultural és el més alt d’Europa, i és insensat mantenir-lo al 21%. A més, encara no es pren seriosament el sector de les arts escèniques.
–De nou a Andorra, i de nou amb Mamet. És la tercera vegada que adapta l’autor: Els boscos, American Buffalo i, ara, Speed-the-Plow. Què té aquest autor que li agrada tant?
–M’interessa, és un autor que tensa, que et posa sobre les cordes, que escriu personatges i acció, que no utilitza el teatre per desenvolupar les seves teories i enviar missatges sinó que posa els personatges davant d’un conflicte i els fa barallar-se per trobar una solució que els satisfaci. En aquesta lluita, fricció, salten guspires, i ens parla de coses del món en què vivim. En el cas de Mamet, un món individualista, capitalista, de la desconfiança que genera viure en un món on predomina el mercat i l’interès propi.
–A Una altra pel·lícula veiem el món del cinema dins del teatre.
–Els personatges són uns productors de Hollywood, un tipus d’animalari que Mamet va conèixer de primera mà perquè va escriure alguns guions de pel·lícules de cert pressupost, i es despatxa bastant a gust. Són unes bèsties que parlen de fer guions com qui parla de fer xurros, l’art queda molt arraconat al costat dels guanys de les pel·lícules que produeixen.
–Qui és vostè a l’obra?
–En Charlie Fox, un personatge desesperat que pensa que li ha arribat l’oportunitat de sortir del pou de grisor on creu que viu, i marcar-se un èxit i guanyar pasta.
–I aleshores arriba una noia que els ho fa replantejar tot.
–La Karen (Aixalà) els porta un llibre d’un autor que els productors troben avorrit, que despatxen amb una lectura de cortesia, i ella els diu que hi ha una història que paga la pena explicar, en lloc de fer una pel·lícula de crispetes, trets, violència i sexe. En Bobby Gould (Selvas) es troba entre tots dos, l’àngel i el dimoni: fer coses que tenen sentit o guanyar diners. El personatge es fa preguntes que no s’havia fet mai i una mica més i li rebenta el cap!
–Hollywood ens queda molt lluny...
–No tenim res a veure, és una indústria molt desmesurada. Ha generat molts diners i ha influït molt en els comportaments, creant estereotips que després hem volgut aplicar. Els americans s’han venut molt bé a través de la indústria del cinema. El que passa amb en Bobby Gould és que viu un conflicte, de manera exagerada, que tots podem viure en algun moment: què faig, trio amb el cor o amb el cap? Tries professionals i ètiques que hem de fer a la vida i que ens acaben definint.
–Ara el tornem a veure cada setmana a la televisió, amb El crac. Això arrossega el públic al teatre o podem dir que ja té el públic guanyat?
–La veritat és que a El crac faig un bitxo molt desagradable [riu], molt mal parit, i no estava segur si serviria per a això o per a tot el contrari, però, en tot cas, et fa estar present i et dona una empenta, però tinc la sensació –i és el relat que m’explico a mi mateix– que en el teatre he anat fent un recorregut, com a actor i director, que ja té consistència per si mateix, i que venen al teatre perquè ja han vist altres muntatges i estan interessats en veure les coses noves que faig.
–A El crac és televisió que parla de teatre. És divertit veure com se’n riuen de vostès mateixos, com estereotipen els personatges al màxim. Coneix algú com vostè és a la sèrie?
–No! La sèrie frega la farsa, que és la seva gràcia. És molt irreverent i es dispara per la via de l’humor a territoris gairebé surrealistes. És hiperbòlica, una exageració. És una sèrie que més que retratar un comportament se’n fot i juga amb acarnissament amb l’ego, amb la veritat. Sobretot parla de l’ego. El personatge del Joel Joan, que es va inventar la sèrie, volia fer una mena d’autoteràpia per la via de la ficció i de la creativitat sobre l’ego, com ens fa esclaus, ens enganxa, i ens fa resultar ridículs, cruels, injustos, infantils... Als nivells de la sèrie no, però a petita escala vivim en una societat bastant individualista i una mica infantil –m’hi incloc– i potenciadora dels egos, que els eleva per després aixafar-los.
–És molt sa riure’s d’un mateix.
–La comèdia és molt saludable perquè se’n riu dels defectes de les persones en lloc d’enlairar-les a la categoria d’heroïnes i fa que ens mirem les misèries amb sentit de l’humor.
–Sovint es parla de la crisi de la cultura, però jo veig que el teatre no para, que té bona salut.
–Des del punt de vista d’afluència de públic, sí, perquè la gent està reaccionant. Hi ha moltes mostres d’entusiasme tenint en compte la quantitat de coses que s’estrenen en un context no massa favorable, però no té tanta bona salut des del punt de vista del suport institucional a les arts escèniques, també la dansa i la música en directe. Hi ha públic, talent, ganes de fer coses, i la gent no s’ha acoquinat. Amb tot, l’IVA cultural és el més alt d’Europa, i és insensat mantenir-lo al 21%. A més, encara no es pren seriosament el sector de les arts escèniques.