• Martínez Embid passa llista als tòpics andorrans dels viatgers del XIX H Sánchez de Campa destaca la «ignorància, egoisme i nul·la instrucció» dels natius, i Weld parla d'un país «curiós, brut i miserable»

Dos clàssics de Vuillier que es podrien haver topat els viatgers del reportatge: la visura de Sant Julià i una corrua de contrabandistes en acció Foto: GASTON VUILLER (?Le tour du monde?)

L'últim premi Pirene de periodisme interpirinenc, el blocaire aragonès Alberto Martínez Embid, continua passant llista des del seu raconet virtual de la revista Desnivel (http://albertomartinez.desnivel.com/blogs) a la gloriosa estirp dels viatgers vuitcentistes que van tenir el detall de visitar-nos. La primera entrega –ho recordarà el lector, perquè en vam deixar constància des d'aquest mateix tros de diari– la va dedicar a Jean de Charpentier, el geòleg suís que va firmar els primers pics locals –el Fontargent, el port de Siguer i la Serrera– i en va deixar constància escrita a l'Éssai de la constitution géognostique des Pyrénées (1823). Embid ha continuat la fascinant sèrie andorrana amb tres entrades més que passen suculenta llista als tòpics andorrans que van fer fortuna entre els pirineistes del XIX. Alguns, de directament fabulosos; d'altres, de sorprenent vigents; i uns tercers, d'una rara clarividència. Embid hi convoca l'espectre de vells coneguts –el més enigmàtic i magnètic de tots, l'escocès James Erskine Murray, autor d'Un été dans les Pyrénées (1837) i que va trobar a Borneo, ni més ni menys, una mort a l'altura de la seva vida aventurera– però també el d'un grapat de pioners que fins avui havien passat desapercebuts, segur, per a bona part dels lectors d'aquestes línies, si és que n'hi ha. Comencem per Juan Sánchez de Campa la llista dels viatgers andorrans rescatats a la lletra minúscula de la història. I no per casualitat ni capritx, sinó perquè va ser aquest Campa qui va encunyar en un pamflet titulat, atenció, Examen crítico (...) de los privilegios que disfrutan los andorranos y los perjuicios que irrogan al comercio nacional (1851) el tòpic d'Andorra com a «Gibraltar del Pirineu». El nostre home es despatxa amb una ajustada descripció dels espècimens amb qui es devia topar durant la seva jornada andorrana: «L'odi que els andorrans manifesten a tota classe d'innovacions és efecte de la seva nul·la instrucció, de la seva ignorància i el seu egoisme».

En la mateixa onda conceptual se situa l'anglès Charles Richard Weld. ¡Oh, els gentlemen britànics i la seva proverbial elegància i fair play! Aquest Weld, fill de Windsor –¿un bastard reial, potser?– també es va aliviar a l'hora de descriure la nostra república a The Pyrenees, West and East. Atenció una altra vegada, perquè Andorra és per a Weld una vall «massa pobra i miserable per ser objecte de la cobdícia dels veïns, raó per la qual no ha sigut invadida ni molestada ni per França ni per Espanya des de fa sis segles». En descàrrec seu, cal dir que parla d'oïdes: va escriure aquesta científica descripció des del coll de Pimorent, de d'on –continua– «es pot veure l'entrada d'aquestes valls sense que, permetin que hi afegeixi, tinguem cap desig de penetrar en les seves estèrils profunditat».

Ai, les escaldenques

Més positiu, adornat amb l'amable, paternal condescendència d'un Livingstone al llac Tanganica, per entendre'ns, es mostra Alfred Tonnelle a Trois mois dans les Pyrénées et dans le Midi (1858). Com a mínim, es va prendre la molèstia de trepitjar el pais: les passa magres a l'hostal de la capital, un clàssic –«Em van devorar tota mena d'insectes, en vaig sentir el tacte de les potetes mentre caminaven per la meva barba»– i descriu tots i cadascun dels pobles que visita: Canillo li sorprèn perquè és «més net que els pobles catalans»; d'Escaldes se n'enamora, i això és notícia entre aquesta tropa: «Res més bell que el lloc on es troba, amb cases pintoresques i aigües esvalotades; tan bonic i salvatge com Argelès». Gràcies, gràcies. I perd el cap amb Sant Julià, que lluu un «millor aspecte» que la capital perquè s'hi troba –diu– «senyals de civilització». És a dir, botigues obertes: ¡ oh, meravella! Si s'hi deixés caure avui, per Sant Julià, no el reconeixeria.

N'hi ha més, d'intrèpids viatgers amb llibre sota el braç, a la llista d'Embid: Michel Chevalier (La République d'Andorre, ou une république séculaire hereuse et stable, 1848); l'inevitable i reglamentari Pascual Madoz, el del Diccionario (1849); Richard Ford i el seu A hand-book for travellers in Spain and readers at home (1845), i Jean Lacroix de Marlès (Gustave, ou Le jeune voyageur en Espagne, 1857). Però el preferit –sempre n'hi ha un ,de tocat per la mà dels déus– és, ja s'ha dit, Erskine Murray, el que va passar l'estiu del 1835 als Pirineus. N'hauríem tingut prou amb la seva èpica mort, al pont del seu iot i en un enfrontament contra els natius no pas andorrans, sinó Tenggarong, a Borneo –això va passar l'agost del 1843: tenia 34 anys– sinó pels seus apunts antropològics sobre l'homo andorranensis. Sobretot de la dona. Parla Murray, número 4 del món: «Les escaldenques són en general força maques. De fet, n'hi hauria hagut prou amb un raspall i una mica de sabó perquè fossin autènticament belles». Encara n'hi ha més: «Tenen un aspecte completament hispà i mostren la mateixa actitud provocadora habitual en les pageses espanyoles; i com en aquestes últimes, els agrada seduir i ser admirades». ¿Quina escaldenca es devia topar Murray? H

Per a més informació consulti l'edició en paper.