L'il·lustrador català i pare de l'Alatriste grà fic, al seu estudi. A partir d'avui, i fins al 30 de març, a les Fontetes Foto: EL PERIÒDIC

Ja està, ja són aquí. Avui desembarquen a les Fontetes Íñigo de Balboa i Angélica de Alquézar, Copons i el gran Quevedo, Malatesta i Bocanegra, Olivares i el comte de Guadalemdiana, i –naturalment, s'amaguin les criatures– el capità Diego Alatriste i la Lebrijana, mestressa de la llegendària Taberna del Turco. Ah, sí, i també el pare de les criatures, el dibuixant català Joan Mundet (Castellar del Vallès, 1956), autor de les il·lustracions de les quatre últimes entregues de la sèrie creada per Arturo Pérez Reverte, així com de les dues novel·les gràfiques publicades fins a al data (El capitán Alatriste i Limpieza de sangre). De gust me n'aniria a viure a un quadre de Gauguin, deia un poeta en absolut menor. Servidor se n'aniria a una vinyeta de Mundet. ¡Ah, i no m'hi busquin!

–¿Què hi té a pelar, el Senyor dels Bigotis, com en diu vostè, amb la legió de vampirs, zombis i altres que colonitzen la historieta actual?

–Les novel·les d'Alatriste estan ambientades al Segle d'Or, ja ho sabem. Però la gràcia és que molts dels temes que hi toca amb mà mestra són rabiosament actuals.

–¿Per exemple?

–Corrupció, nepotisme, abús de poder, pelotazos... La bona novel·la històrica –i Alatriste ho és– pren el passat com a excusa per descriure i explicar el present. I també per opinar sobre aquest estat de degradació social generalitzat. En el fons, Alatriste –i amb ell, Reverte– és un moralista. Sembla que ens parli de l'Espanya de Felip II i del Comte-Duc d'Olivares; però en el fons ens està parlant d'ara mateix.

–Vostè que pràcticament l'ha parit, ¿quina opinió li mereixeria Zapatero, al capità?

–Espanya té els governants que es mereix. Així de simple i lapidari.

–¿I de les guerres d'Iraq i d'Afganistan, on probablement s'hauria enrolat un Alatriste del segle XXI?

–Una cosa és el que opina i una altra el que fa; ell és soldat i es deu, per tant, al Rei. Així que hauria anat a l'Iraq sense dir ni mu. És el que li toca fer. Però no hi estaria d'acord. Aquest és Alatriste: un paio que fa el que ha de fer, no el que voldria fer.

–Una metàfora de la vida.

–És un home d'armes, un assassí, en ocasions, però té un codi d'honor amb un únic principi superior, indiscutible: servir el seu Rei; si el Rei s'equivoca, ell també. Amb o sense raó. I no hi ha res més a dir.

–Honor, paraula, lleialtat... ¿Quines paraules més gastades! Avui, ens les passem pel forro.

–I tant. Però estem parlant d'Alatriste. I n'admirem precisament allò que ell té i sospitem que a nosaltres ens falta. A El caballero del jubón amarillo, un amic seu que fa d'agutzil a Madrid es veu en la tessitura d'haver-lo de detenir. Acaben batent-se a espasa. ¡I això que eren íntims! El deure per davant de tot. Aquesta és la divisa.

–Com Bogart al final d'El sueño eterno.

–Alatriste és un dur, però amb bon cor. Com el gran Humphrey, sí.

–Confessi: vostè, ¿era ja un devot seguidor de les periècies d'Alatriste, o s'hi va convertir en ser elevat a il·lustrador oficial de la sèrie?

–Jo ja n'era lector. De fet, recordo que quan vaig llegir la primera novel·la, el 1996, li vaig comentar a la meva dona: «Mira, una feina que m'agradaria fer!» I després, la vida m'hi va portar. Com són les coses.

–Exactament: ¿com va ser que hi anés a espetegar?

–Treballava per a la mateixa editorial i em van demanar unes proves: a mi i altres sis o set il·lustradors. Les meves li devien agradar, a Reverte, i em van fitxar.

–¿Per què fins ara el segle XVII espanyol, l'aventura imperial, ha sigut tan poc explotat per cine i novel·la?

–L'herència del franquisme pesa: ens van donar tant la tabarra amb la retòrica imperial, a la meva generació, que ens van generar una mena d'anticossos: la pica de Flandes, el lloc –no sé on– on no es ponia el sol... Però s'ha d'anar als orígens: Reverte va crear el personatge per interessar la seva filla, que aleshores tenia 12 anys, en el Segle d'Or espanyol, que al llibre d'Història despatxaven amb... ¡una pàgina i mitja! I el que ha aconseguit és rehabilitar literàriament una època que per culpa de la Dictadura havia quedat injustanent arraconada.

–A vostè, ¿li va plantejar en algun moment un dilema moral, contribuir en aquesta rehabilitació de figures tan negres com Felip IV i Olivares?

–No. Perquè aquí no hi ha exaltacions patriòtiques. Tot el contrari. I li asseguro que llegir Quevedo, el Buscón, etcètera, és un autèntic plaer.

–¿Tan negra, era, aquella Espanya? ¿Més que la França i l'Anglaterra coetànies?

–Els soldats dels Terços tenien una fama terrible: per allà on passaven, escabetxada al canto. Eren una mica animals. El que passa és que els anglesos van explotar hàbilment la llegenda negra per anar rampinyant les engrunes de l'Imperi.

–Quan veiem les seves vinyetes, ¿contemplem el retrat més pròxim all Madrid del XVII imaginable

–Jo diria que sí. Tant ell com jo utilitzem treballem a partir dels mapes de Pedro Texeira del 1656, que són d'una extraordinària precisió. Tant, que hi diu qui viu a cada edifici. I és quasi coetani d'Alatriste. Gràcies a Texiera conec millor el Madrid del XVII que no pas el d'avui.

–Els trets físics del seu Alatriste: ¿com els va decidir, i en qui es va inspirar?

–Vaig partir de les descripcions disperses per la novel·la, prescindint del que havia fet l'il·lustrador anterior [Carlos Puerta]. El meu Alatriste era un pèl més gran, amb entrades. Li vaig posar uns bigotis ben poblats, i un rínxol al cabell. I com que és soldat li vaig imaginar un tall militar. Per al rostre, pòmuls marcats, aspecte xupat i mirada dura. Aquest és el que vaig dibuixar jo. Reverte me'l va rejovenir: menys entrades.

–¿Alguna mania?

–Una de sola: sempre em diu que li tregui Alatriste ben guapo.

–Per guapos, Viggo Mortensen: ¿l'Alatriste ideal?

–La pel·lícula és posterior, així que va ser ell qui va agafar les il·lustracions i s'hi va inspirar. Amb més melena, potser, però amb uns mostatxos clarament trets del meu Alatriste.

–¿Bona, la peli?

–Dóna el pego. Que sigui millor o pitjor és una altra cosa.

–¿Que no n'està satisfet?

–No ho sé, la veritat. Li diré el que em va dir el productor: «¡Sort que l'hem venuda abans d'estrenar-la, perquè si no, no en venem ni una!» El problema és que només pots omplir els forats si has llegit prèviament les novel·les. Si no, t'hi perds.

–¿Què admira més, d'Alatriste?

–A mi m'agraden les històries de perdedors estil Peckimpah. I Alatriste és un perdedor.

–Això sí, ho fa molt bé.

–I un fill de puta i també un assassí. Aquesta part la que em fa nosa. En certa ocasió, està emprenyat perquè no pot seduir una senyora. Se'n va en una taverna, comença a beure, se li va girant cada vegada més la beta i al final va al darrere d'un pobre paio, el provoca, es baten i el pela. Això ja em va rallar una mica.

–Si se n'anés de viatge al Madrid del XVII i espetegués a la Taverna del Turco, ¿amb qui compartiria taula?

–Amb Quevedo, que era un catxondo. I amb la Lebrijana, la mestressa d'Alatriste.

–L'última: «Habrá que matar y mucho». ¡Que poc edificant!

–Ho diu Quevedo, això. Però es refereix a un encàrrec que els fan. I es veu venir l'escabetxada. Tret de context no és gaire edificant, no, però diguem que matar, y mucho, era la feina d'Alatriste.

Per a més informació consulti l'edició en paper.