L'actor osonenc, en la pell i el vestuari de Ramon Vila, Caracremada, l'últim maquis català. Foto: TONY LARA

És un dels rostres –i sobretot, una de les veus– més inoblidables de la pantalla catalana. De la petita, on va debutar el 1994 i a Poble Nou, la mare de totes les telesèries, i també de la gran, en què l'últim protagonista de Lluís Soler (Manlleu, 1954) és Ramon Vila, l'últim maquis català, la mort del qual –el 6 d'agost del 1963, abatut per la guàrdia civil quan es retirava a França després de volar tres torres d'alta tensió– va posar el punt final a la guerrilla antifranquista. La Mostra de cine català projecta demà a Illa Carlemany Caracremada, pel nom de guerra d'aquest col·lega de Facerias, Quico Sabaté i Marcel·lí Massana. Una història més lírica que èpica dirigida pel gironí Lluís Galter. Seria injust, però, no mencionar aquí la formidable feina del Soler teatral, que –Mètode Grönholm de banda, i després d'atrevir-se amb El comte Arnau de Sagarra i amb L'Odissea– acaba de pujar a l'escenari del Nacional de Catalunya el Canigó de mossèn Cinto. ¡En vers!

–¿Quin Caracremada ens trobem a la pel·lícula: el bandoler de la propaganda franquista o l'idealista que lluita per una causa perduda?

–Deu molt a la idea que se'n va fer Galter: una visió especialment austera, continguda i contemplativa. No hi ha pràcticament text, funciona a partir de l'acumulació d'imatges, d'episodis de la vida de Ramon Vila.

–Doncs si no el deixen parlar, ¡li han fet una jugada, a vostè, que té en la veu un dels seus ganxos artístics!

–Evidentment, Ramon Vila es passava la major part del temps sol, així que devia ser lacònic per obligació. ¡És que no tenia ningú amb qui parlar! Però eliminar el text, com va fer Galter, et permet consagrar-te absolutament al personatge. No t'has de preocupar pel que dirà més que ocasionalment.Una experiència sorprenentment gratificant: Caracremada té ben poc diàleg, però actuar sense parlar és agradable.

–Defineixi el Ramon Vila de Caracremada.

–Si n'hagués de destacar un tret seria la capacitat per viure en extrema soledat i la radical independència. Caracremada no es casa mai amb ningú, funciona per lliure. I es mou com peix a l'aigua duent aquesta vida solitària, indomable, quasi salvatge. Ho vam intentar reflectir a la pel·lícula, però sabent que al vespre, en acabar el rodatge, ens esperava una dutxa calenta, el sopar a la taula i els llençols nets. Per a ell, tot això era un luxe que pertanyia a una altra vida.

–No ens trobarem –sembla, i per sort– davant d'una exaltació de les gestes del lluitador antifranquista.

–Ni molt menys. Galter refrena qualsevol tendència hagiogràfica. El que li interessa és aquesta sorprenent capacitat de viure –millor, de sobreviure– en circumstàncies absolutament adverses.

–A vostè, que hi ha tractat íntimament, ¿quin judici li mereix, el Caracremada històric?

–Un idealista de gran coratge i força interior, però que curiosament no tenia, al principi, cap intenció de convertir-se en símbol de res. No deixa de sorprendre que en un moment donat, i no sabria dir per què, decideix llançar-se a una lluita en solitari contra el franquisme, col·laborant només ocasionalment amb altres grupuscles del maquis però sempre a la seva.

–¿En què consistia, la seva lluita?

–S'havia especialitzat, si es pot dir així, a boicotejar les línies elèctriques, cosa que li permetia percutir sobre el sistema que combatia sense necessitat d'un gran desplegament: serrar o volar una torre d'alta tensió ho podia fer ell tot sol.

–Avui el consideraríem un terrorista.

–Caracremada no és un assassí de masses, ni mata indiscriminadament. Anava armat, és clar, però només dispara en defensa pròpia, si es topa amb la guàrdia civil, per entendre'ns. Més que derrotar l'enemic a qualsevol preu, el que pretenia més aviat era fer-li la guitza.

–Als anys 60 calia ser una mica ingenu per somiar encara a derrocar per la força el règim de Franco.

–Vist des d'avui, i sobretot per a la gent jove, sembla una utopia, és veritat. Però hem de tenir en compte que un paio que es conegués bé el territori –i era el cas de Caracremada– era perfectament capaç d'esmorzar a Mamresa i sopar a Perpinyà, després de fer el viatge tot sol i a peu. Sospito que va caure sobretot a causa de la confiança que tenia en les seves forces i els seus contactes. Ni comptava que el poguessin enxampar.

–El subgènere guerra civil i franquisme, ¿no li sembla absolutament gastat?

–No li sabria dir. El cas és que Caracremada, precisament, no és una pel·lícula política. El franquisme, la postguerra, són tan sols el rerefons. L'essencial, el tema principal és la relació d'un home amb l'entorn. L'individu que sobreviu enmig d'una naturalesa que en ocasions se li mostra còmplice i d'altres, hostil. La postguerra és només el context que condueix un home a emprendre aquesta epopeia.

–Un maquis anarquista té poc a veure amb personatges del seu repertori, i penso ara en l'Esteve de Laberint d'ombres. ¿És Caracremada un Soler absolutament exòtic?

–Doncs no, perquè es tractava d'interpretar un home que viu en una intensa relació amb l'entorn, i això queda molt a prop de la meva experiència vital: vaig néixer en un poble de la Plana de Vic, i els primers anys tenir un contacte molt estret amb la muntanya. I això ho comparteixo amb Ramon Vila.

–La quasi nominació de Pa negre als Oscar, ¿un símptoma del bon moment del cine català, o pura casualitat?

–El cine català va fent. I té mèrit plantar cara, amb totes les limitacions, a les tendències centrípetes del cine americà, que ho vol copar tot. Però no és fàcil, de debò.

–¿Es roden massa pel·lícules que al final veuen només quatre gats?

–Això no és només un problema del cine, ni tan sols del català: els últims 20 anys tot ha canviat més i més ràpidament que en els últims 20 segles. Hem assistit a una invasió impossible de digerir: hi ha molt de tot, hi ha molt de nou i hi ha molt de bo. I tothom té dret a treure el cap i fer el que li agrada, ep. Però des d'aquesta perspectiva és lògic que fa mig segle una pel·lícula aguantés mesos a la cartellera, i avui amb prou feines duri una setmana. Això, si arriba a estrenar-se: ens esgarrifaríem si sabéssim les pel·lícules que es queden al calaix.

–Sort n'ha tingut de la televisió, la seva generació.

–Evidentment, ens ha ajudat moltíssim el boom de les teleserèis que Poble Nou va posar en marxa. Però encara que no ho sembli, la crisi també toca el món de la televisió. I aquí el mal, si es pot dir així, també és que hi ha molt, i de tot.

–Al desembre va pujar el Canigó de Verdaguer al TNC. Aquesta insistència en el teatre en vers és ben exòtica, per no dir anacrònica.

–No parlem en vers, a la vida real. És un llenguatge artificial que ha caigut progressivament en desús. Però per mi és una dèria, l'entenc com la partitura que el poeta ha escrit. Sóc conscient que molts s'espantaran, quan sentin que hi ha uns sonats que ha aixecat una obra de teatre en vers, però val la pena fer l'esforç, perquè té recompensa. De veritat.

Per a més informació consulti l'edició en paper.