• L'escaldenc va viure en primera persona els fets que relata ?Tornarem', la sèrie que TV3 estrena avui

Ros, els anys 40 a Perpinyà. Foto: EL PERIÒDIC

El final està escrit i té lloc la nit del 24 d'agost, quan els blindats de la 9a companyia de la 2a divisió blindada del general Leclerc prenen posicions a la plaça de l'ajuntament de París i comença el compte enrere per a l'alliberament de la capital francesa. L'endemà capitula la guarnició alemanya, amb el general Dietrich von Choltitz –el mateix que no va complir les ordres de Hitler d'arrasar París– al capdavant. La sorpresa –relativa, a aquestes altures– és que la 9a companyia de Leclerc estava integrada majoritàriament per excombatents republicans de la guerra civil espanyola i que van ser ells, per tant, els primers soldats aliats a alliberar París. La peripècia d'aquest centenar i mig d'homes, des de la derrota i els camps de d'internament francesos –Argelès i Saint Cyprien, tristament cèlebres– fins als durs temps de la Resistència i la glòria de l'alliberament, aporta el tall, el preciós material dramàtic de Tornarem, la minisèrie que TV3 estrena aquesta nit amb Roger Coma i Bea Segura als papers protagonistes.

El cas és que la nit de Sant Jordi, quan s'emetrà la segona part, Coma i els seus camarades alliberin París amb els seus flamants uniformes aliats i a bord dels seus tancs Sherman, segur que a la plaça de l'ajuntament els espera Jaume Ros (Agramunt, 1918–Oliana, 2005). Resulta que el desaparegut empresari escaldenc, veterà com els soldats de La Nueve de la guerra civil –havia combatut a la columna Macià-Companys–, es trobava l'agost del 1944 a la capital francesa. S'hi havia instal·lat mig d'estranquis el març d'aquell mateix any, després de quinze mesos de treballs forçats per als alemanys, en una factoria de gasolina sintètica de Dessau. I l'alliberament el va enxampar treballant per a l'enemic, al parc mòbil de la Werhmacht a Vincennes. Hi feia d'intèrpret.

París constituïa l'etapa final del periple bèl·lic de Ros, exiliat de primeríssima hora, que va evitar els camps d'internament i a qui l'inici de la Segona Guerra Mundial va sorprendre a Orleans. El juny del 1940, ambl'ocupació, es muda a Perpinyà, on s'enrola al Servei d'Informació Militar de Catalunya –el cèlebre Simca– aixecat per elements del seu partit, Estat Català. Comença la seva etapa a la clandestinitat: s'especialitza en el pas de fugitius per la frontera –així és com recala per primera vegada a Andorra, el 1942–i en la falsificació de documents. Vida de resistent que s'acaba abruptament amb el desmantellament de la cèl·lula. Es refugia a París i és caçat per la policia, que l'empaqueta cap a Dessau com a part del contingent de treballadors amb què França havia de contribuir a l'esforç bèl·lic alemany.

Refugiat sota L'Avi

Però tornem a l'agost del 1944. Ros vivia en una habitació de l'hotel Idéal, casualment ubicada al 22, rue de la Verrerie, un carreró que anava a petar a la plaça de l'Hôtel du Ville. Aquesta afortunada coincidència li va permetre ser dels primers a anar a rebre l'endemà mateix de l'alliberament els soldats de La Nueve estacionats a la plaça. Ho recordava així en una entrevista publicada al setmanari Informacions un any abans del seu traspàs: «Quina no va ser la meva sorpresa en adonar-me que aquells carros duien noms com ara Belchite, Teruel, Guadalajara, Don Quijote –per les batalles de la guerra civil espanyola– i enarboraven la bandera tricolor de la República espanyola. També hi havia una senyera. M'hi vaig atansar, d'un dels blindats va emergir un soldat... ¡i ens vam posar a parlar en català!» La festa, recorda Ros, va tenir un final dramàtic en fer acte de presència uns franctiradors que es van posar a disparar sobre la multitud: «El que són les coses: em vaig refugiar sota les erugues d'un blindat que és deia L'Avi. ¡Per Macià!»

L'alliberament de París es va saldar amb mig miler de baixes entre les files de la Resistència i 127 civils morts. L'endemà de l'entrada dels blindats de Leclerc els alemanys capitulaven. Ros va viure encara un any llarg a la capital francesa, reconvertit en periodista a sou de l'Associated Press gràcies a la intervenció d'Eugeni Xammar, vel conegut dels temps de Perpinyà. Conservava encara esperances que els aliats acabarien per fer fora Franco. Esperances truncades, deia, el dia que els americans van acceptar de convertir-se en padrins del dictador. Tot estava dat i beneït: «Mesos després Tarradellas em va fer un comentari que em va acabar d'obrir els ulls: ‘Acabarem com els russos blancs, fent de taxistes a París. Siu no tens responsabiliotats de guerra, torna a casa». I així ho va fer. El 31 de desembre del 1946 arribava a Agramunt. Feia set anys que havia marxat. Amb tot el que precedeix, hauria sigut interessant conèixer la reacció de Ros davant de Tornarem, dramatització d'uns fets que ell coneixia de primeríssima mà. És clar que, tenint en compte com va criticar l'adaptació televisiva d'Entre el torb i la Gestapo –per les llicències històriques segons ell inadmissibles– potser és millor que s'ho hagi pogut estalviar.

Per a més informació consulti l'edició en paper.