• Mas sorprèn amb una proposta inèdita per a l'històric edifici, recentment rehabilitat, i el ministre Esteve el posa a la llista

El que en queda de la cuina, amb una pastera de ferro colat al fons, i la barra del bar, un dels pocs mobles que s'han conservat. Foto: ÀLEX LARA

No deixen de sortir-li pretendents, al casino aquest que el Govern té tan coll avall, però tant, però que amenaça d'entrar amb tots els honors al gloriós calaix de les quimeres andorranes al costat del metro aeri, l'aeroport, el tren, els funiculars cap aquí i cap allà i els museus amb sang pritzker a les venes. L'últim a afegir-se a la llista de festejadors del casino –amb el permís de Caldea, és clar– és Jordi Mas, que va llançar ahir la bomba informativa del dia durant la visita de cortesia a l'històric edifici encampadà, que el ministeri de Cultura va acabar de remodelar a l'octubre –nou mesos de feina i 663.00 euros invertits– però que fins ara no ha cregut necessari ensenyar als que ho paguem.

Si ha arribat fins aquí, el lector ja haurà lligat caps. Doncs sí: el cònsol d'Encamp pretén que el futur casino s'instal·li al Rosaleda. Una idea inspirada obertament –diu– en Monte-Carlo i que compleix, pel que es veu, els dos requisits que ell considera necessaris per a l'ús a què es destini un edifici ara en stand by: que arrenqui com abans millor, i que aporti «vida» i «valor» a la parròquia. Una altra cosa, admet Mas, és com aquests bons propòsits es convertiran en realitat. Sobre això, ni una paraula. Perquè el que està clar és que el ministeri –titular del Rosaleda– no només no té plans imminents per a l'edifici sinó que ha assumit que, sigui quin sigui l'ús final, comportarà una despesa de tal magnitud que caldrà esperar una conjuntura econòmica més favorable per aventurar-s'hi. Així que paciència.

I això que el ministre, Albert Esteve, va respondre amb un inesperat «¿I per què no?» a la insòlita ocurrència del cònsol. Fins i tot va admetre que el Govern està obert a la iniciativa privada en aquesta empresa heroica de fer que el Rosaleda torni a la vida. Només hi posa una condició, i ben lògica: que l'ús final sigui compatible amb els valors intrínsecs –arquitectònics, socials i també documentals– d'un edifici que el 2004 va ser declarat bé d'interès cultural. Un requisit que sembla descartar-lo definitivament –i així ho va insinuar l'arquitecte Enric Dilmé, responsable de la rehabilitació, que va advertir dels problemes estructurals que comportaria adaptar les plantes al pes dels cotxes en exposició– com a seu del Museu de l'Automòbil, tot i que el ministre –potser per cortesia amb l'Automòbil Club– no va arribar tan lluny i es va limitar a posar aquesta última possibilitat al sac dels dossiers en estudi al costat de –atenció– convertir l'antic hotel en quarter general del ministeri de Cultura. De les anteriors propostes d'uns i altres –que si institut de batxillerat, que si residència geriàtrica– ja ni se'n parla. Ni que sigui per eliminació, alguna cosa s'ha avançat.

Però tot això és ara mateix ciència ficció. La realitat és que del Rosaleda original només en queden l'esquelet i la pell. I encara sort. L'operació d'urgència que se li va practicar l'any passat i que Esteve i Dilmé van explicar amb pèls i senyals va consistir en la restitució de l'aspecte original de l'edifici –un encàrrec de l'empresari Pere Puigsubirpa, projectat per l'arquitecte llediatà Adolf Florensa i construït entre el 1941 i el 1943. La intervenció més aparent ha consistit en l’eliminació de les dues fileres de mastodòntiques mansardes que des dels anys 50 embrutaven la coberta del Rosaleda. Només s’han respectat les dues petites, discretes llucanes que Florensa va obrir al cap de casa. Aquesta, ja ho dèiem, és la més visible, sí, però no la més decisiva de les actuacions: l’honor recau en la substitució del pilar del soterani que va ser temeràriament seccionat per una mà anònima el 2003, comprometent així greument la integritat de l’edifici fins a punt que –diu Dilmé– «encara no ens expliquem com l’estructura no va col·lapsar». Potser, aventura, per les peculiars característiques constructives –murs de càrrega exterior i elements que es recolzen un sobre l’altre i sense formigó– que el converteixen en un dels últims i millors exemples de l’arquitectura del granit autòctona. El cas és que per substituir el pilar i anivellar el sòl dels cinc pisos –que feia una inquietant panxa perquè penjaven exactament d’un fil– es va recórrer a una  delicada solució d’enginyeria consistent a aixecar tota l’estructura  –cinc pisos, poca broma– amb un potent gat hidràulic. També aquí la fortuna –o l’excel·lent tècnica constructiva– es va aliar amb el Rosaleda i, com diu Dilmé, «no vam haver de lamentar efectes secundaris». N’ha quedat com a record una estructura auxiliar de bigues metàl·liques instal·lades mentre es refeia el pilar, i que no s’ha retirat, assegura, com a mesura de seguretat extraordinària.

sense entranyes / A més de resoldre aquestes greus patologies, també s’ha impermeabilitzat la coberta i s’hi ha restituït la pissarra original –quan el 2003 la propietat va iniciar subreptíciament l’enderrocament de l’edifici, es va retirar el llosat supervivent i es va llançar literalment pel forat de les escales, diu l’arquitecte–, s’han reconstruït els balcons i repintat les baranes, s’ha rehabilitat la terrassa que dóna al vessant sud, s’han dignificat les façanes –la de la terrassa també s’ha pintat de nou, inclòs l’escut–, s’ha eliminat el cobert d’uralita que n’impedia la visió venint des d’Andorra la Vella, i finalment s’han obturat les obertures per impedir visites intempestives. En resum, i com proclama amb legítim orgull Dilmé: «Hem salvat l’edifici i l’hem deixat en condicions perquè subsisteixi amb un manteniment mínim fins que el Govern decideixi què vol fer-hi».
Això, pel que fa a l’esquelet i a la pell del Rosaleda, i que és l’únic que s’ha conservat de l’edifici. L’interior està completament buit. N’ha desaparegut tot el mobiliari, inclosa la monumental làmpada de l’entrada i els vitralls que eren un dels elements característics de la decoració. Tot el que se’n podien endur, s’ho va endur excepte algunes rampoines –la barra del bar– i elements impossibles d’arrencar, com la monumental llar de foc d’una de les sales d’estar. ¿Qui? Probablement, la mateixa mà anònima que va serrar amb tant d’entusiasme el pilar mestre de l’edifici. I com que per a l’operació d’aixecar l’estructura es van haver de retirar tots els envans, les plantes han quedat diàfanes. I no caldrà fer-hi res més, diu Dilmé, tret del manteniment mínim, fins que no se’n decideixi l’ús final. Llavors només caldrà adaptar l’edifici a la normativa vigent –seguretat, accessibilitat i aïllament tèrmic. I qui sap si posar-hi ruletes i escurabutxaques.

Per a més informació consulti l'edició en paper.