El cantant barceloní, el maig del 2010, quan va celebrar els 50 anys de carrera artística al Palau de la Música Catalana de Barcelona Foto: EL PERIÒDIC

Cantant. Acaba d'aterrar d'un vol transoceànic, directament arribat de Miami. Així que jet lag monumental i una raspera inquietant. L'aire condicionat a tota pastilla que gasten a Florida, diu. Però Ramon Calabuch, Moncho (Barcelona, 1940) es tossut i es resisteix al fulard estil Pavarotti. Dissabte repassa al Centre de Congressos de la capital i amb motiu del primer memorial Antoni Rogel 36 discos i 52 anys d'una trajectòria trufada d'èxits universals com ara Llévatela, Amor, no fumes en la cama i Házmelo otra vez. Li diuen el Rei del bolero. I nosaltres el bategem com el Profeta de l'arrambat.

–¿S'haurà recuperat, dissabte?

–Sí, home, sí.

–¿Portem el mocador per plorar a gust i eixugar-nos les llàgrimes?

–¿Com dius?

–Com que els boleros sempre canten amors tan desgraciats...

–S'ha de mirar pel costat positiu: sense amor no hi hauria desamor. Que jo t'estimo i te'n vas amb un altre... Això forma part del joc de l'amor. De tota la vida.

–Una de xupada: ¿què és un bolero?

–Un fragment de vida amb què tots ens hi podem identificar. Perquè tots hem deixat o hem sigut deixats alguna vegada.

–Amor, no fumes en la cama... Llavors, ¿què hem de fer, després?

–Que no fumis perquè... em cremes sempre els llençols, és clar. És una cançó de Luis Sagnier –la tocava al 120, un pub del carrer Aribau que va acabar sent casa de putes– i sempre em deia: «L'has de cantar tu». Li vaig fer cas i va ser un èxit brutal.

–«Olvidaba decirte si al querer decir tu nombre pronuncia el de otro hombre, igual le pasó conmigo...» Així que les senyores sempre pensen en un altre: pelet masclista, ¿no?

–Això explica-li a Armando Manzaero, el compositor de Llévatela. ¡Alto, però, que no és dels més masclistes! Els autors dels anys 50, la dona la tenien per un drap brut. ¡I elles, els homes!

–No conec bolero amb final feliç. Però ens agrada escoltar-los. ¿Masoquisme?

–Mira, quan hi ha una ruptura, el que deixa doncs... ¡Visca la Pepa! Però el deixat... ¡Ai, el deixat! A ningú li agrada, aquest tràngol, i cantar les penes ajuda a suportar-ho, si no a superar-ho.

–I vostè, ¿com va, de desamors?

–Com tothom. Però els cantants romàntics juguem amb avantatge, no ho negaré: som el pastís més llaminer de l'aparador, i moltes dones que passen i t'hi veuen pensen: «Doncs jo li fotria una queixalada».

–¿Sap resistir-s'hi? ¿O la millor manera de vèncer la temptació –ja se sap– és caient-hi de quatre grapes?

–Alguna vegada et deixes anar, perquè... la carn és dèbil.

–Al xaval de 15 anys que pensa que el bolero és una relíquia plistocènica: convenci'l que vingui a veure'l.

–Tots hem sigut joves, i una cosa és quan surts de marxa, i l'altra quan estàs en la intimitat amb la persona que t'agrada. És aquí on juga la banda sonora: poses un boleret de fons...

–...Si és del Moncho, millor.

–Exactament. I ajuda a crear aquell clima. El bolero es balla tan, però tan arramabadet que sempre dic que és el ball més eròtic que hi ha. I quan balles arrambadet, les noies noten moltes coses.

–Posem que aquesta nit té una cita romàntica. ¿Quin bolero tria, de fons?

–«Toda una vida...»

–... «me estaría contigo...»

–Li cantes a l'orella mentre balleu, i no hi ha dona que s'hi resisteixi.

–Per vostè és fàcil dir-ho. Però n'hi ha que millor que ni ho intentem.

–Com a mínim, anar seguint la cançó: «Mira, jo vull dir-te el que diu aquest senyor, però el que passa és que a mi no em surt tan bé».

–Sabina diu a La canción de las noches perdidas que els boleros sempre menteixen. ¿És veritat?

–Sí, és clar, però és que mentir forma part del magma de la vida i de l'amor.

–«Digue'm que m'estimes encara que sigui mentida», li suplica Johnny Guitar a Joan Crawford...

–Hi ha qui ho prefereix. Qui s'enganya i es deixa enganyar per tal de no sentir el que no vol sentir. En fi.

–Romanticisme, ¿és sinònim de cursileria?

–Ni molt menys. És veritat que les coses han canviat, que el romanticisme no està de moda. Però a l'hora de la veritat, en aquell moment d'intimitat, ens surt el costat romàntic sense voler.

–Vostè, ¿balla sempre agarrat?

–Ho intento, sí. M'agrada arrambar. I alguna salseta de tant en tant, però cada vegada menys, perquè em canso més.

–Si vostè és el rei del bolero, ¿qui n'és la reina?

–Això de ser el rei no m'agrada gaire; ho va dir Lucho Gatica, i contradiré el meu mestre. Noies que en cantin, avui, hi ha Luz Casal, una rockera que va triomfar amb un bolero, Piensa en mí, i des d'aleshores que no ho ha deixat.

–¿Per quants reis de debò ha cantat vostè?

–He cantat per al príncep Felip de Borbó, a la boda de la filla del director del Corte Inglés. Al segon ball, va sortir a la pista.

–¿Quina cançó va ballar?

–Toda una vida, precisament.

–¿Amb garbo?

–Per ballar un bolero no cal serÁngelo Corella. N'hi ha prou a saber arrambar.

–¿El lloc més exòtic on ha cantat?

–Als anys 60 hi havia a Espanya moltes sales de festa, molts cabarets i moltes cases d'alterne. Me'n vaig fer un tip. Jo i tants altres: he vista l'Emporium de Barcelona Charles Aznavour, Gilbert Bécaud, el mateix Lucho Gatica... Quan tocava, tots cantàvem en cases de putes, i a ningú no se li queien les anells.

–¿Els pagaven en efectiu o en espècie?

–De tot una mica, la veritat.

–I per acabar, per pura curiositat: al cotxe, ¿quins cedès té a mà?

–Bruce Sprignsteen, Donna Summer i Frank Sinatra, per descomptat. I Mónica Naranjo, que m'agrada molt.

Per a més informació consulti l'edició en paper.