Tomás, al Museu del Tabac amb Retrat d'una pintora (1971), de Vadim Velitxko, i Roba estesa, de Valentina Ivanova Foto: TONY LARA

COL·LECCIONISTA I COMISSÀRIA DE RÚSSIA, SEGLE XX. Als anys 80 va aterrar a Rússia, aleshores encara la Unió Soviètica. Un amor a primera vista que s'ha traduït en la major col·lecció d'art rus al sud dels Pirineus: prop de 4.000 obres que repassen la pintura del segle XX al gegant eslau. No hi busquin, però, ni els mariners, ni els soldats, ni els pagesos, ni els proletaris que va glorificar el realisme socialista. El fons de la madrilenya Dolores Tomás que fins al 14 d'octubre s'exposa al Museu del Tabac –un tastet del fons, vaja– prescindeix de l'art oficial de l'extinta URSS i se centra en el que autors fins ara anònims –Golub, Txernikova, Litvinski, Sogomonian, Striguin– van pintar en la intimitat del taller i que només ara veu la llum. Una oportunitat única.

–¿Per què ha sigut tan desconegut a Occident, l'art rus del segle XX?

–Senzillament, perquè el comunisme va aïllar el país de la resta del món: ideològicament i també físicament, rere el cinturó de satèl·lits de l'Est d'Europa.

–Però bé ens arribaven, ni que fos fragmentàriament, la literatura i la música russes. En canvi, la pintura i l'escultura, no.

–Un llibre te'l guardes si cal a la butxaca; i una melodia la pots xiular. Una tela, no. Però és que ni a la mateixa Unió Soviètica la coneixien, l'obra d'aquests autors.

–Dissidents artístics, vaja.

–Quan vaig entrar per primera vegada a l'estudi de Litvinski em vaig quedar de pedra: tota l'obra d'una vida la tenia a casa. Als museus només hi accedien els pintors domesticats, a sou de l'estat. Els altres s'havien de refugiar al taller. I aquesta és una història que es repeteix. Una llàstima.

–I una injustícia.

–Absolutament. Era impossible que el país de Kandinsly, Chagall i Malèvitx no hagués produït cap més geni. I tant, que sí. El que passa és que estaven prohibits i ningú no els coneixia.

–Malèvitx sí que va contemporitzar amb el règim.

–El 1915 havia donat la campanada amb aquell cèlebre Quadrat negre; però amb el triomf de la Revolució anirà tornant a poc a poc a la figuració, per acabar fent d'il·lustrador. En fi.

–Sorprèn precisament això: que tots aquests autors acabessin com Malèvitx, en una figuració ben acadèmica fins i tot quan pintaven el que volien, i no el que els imposaven.

–És així. Tornen a tècniques més pròpies del segle XIX. ¿Per què ho fan? Tots em responien el mateix: perquè necessitaven retornar a la representació del que per a ells constituïa la Bellesa.

–La temàtica de Rússia, segle XX sona burgesa. Ben poc soviètic.

–Perquè utilitzen la pintura per representar la vida del poble: la collita al camp, una mare fent adormir al nen, famílies de vacances a la platja... I te n'adones que al final els delits d'homes i dones són sempre els mateixos, aquí i a la Unió Soviètica: mirar de tirar endavant i ser el més feliç possible. Però ells, en una precarietat que ni ens imaginem: tota una família vivint en una sola habitació. Fins fa quatre dies. De burgès en té ben poc, això.

–¿Quins són els noms punters de la pintura russa del segle XX?

–Aron Bukh és una figura indiscutible; i Lidia Nefiodova, Vadim Velitxko... N'hi pot haver d'altres que no hagin tingut la sort de veure la llum.

—Al Museu del Tabac hi exposa una petita mostra del realisme socialista, el moviment més representatiu de la Unió Soviètica. ¿Quin lloc creu que li correspon, en l'art del segle XX?

–No hem de confondre el realisme socialista, que va a tenir una vida molt curta –dues dècades, tres a molt estirar– amb la pintura russa. Però és precisament aquesta breu vigència la que fa que avui tingui un cert interès per als col·leccionistes.

–¿Injustament?

–Hi va haver artistes que van prosperar sense altre mèrit que el fet de ser addictes al règim, clients de la nomenklatura que els encarregava obres històriques o d'exaltació patriòtica. Però també hi trobem grans autors. Cartellistes, sobretot. I tant, que sí.

–A Sant Julià no veiem ni obrers a la fàbrica ni soldats al camp de batalla.

–Ens hem decantat per teles més amables, és veritat, però a la col·lecció hi tenim obres de gran impacte: Striguin –nascut el 1918, i de qui al Museu del Tabac exposem Cap a la feina– va pintar teles sobre la seva experiència a la batalla d'Stalingrado.

–Gènere històric. Pur segle XIX.

–No, no: és que ell la va viure com a soldat de primera línia. I explica que entre batalla i batalla compartien el poc que tenien per menjar amb els soldats alemanys, l'enemic, que les passaven tan magres com ells. Striguin té també un oli sobre Stalintrado impressionant, amb un tanc rus en flames –el cèlebre T-34– conduït per un altre pintor, Borodin, veterà també del setge.

–¿On hauria arribat l'art rus sense els 70 anys de comunisme?

—L'art és una resposta als esdeveniments socials i polítics. Tots aquests artistes van haver de lidiar amb una dictadura implacable. I el resultat és aquest. Em resulta impossible imaginar cap on haurien evolucionat sense comunisme. Però hem de tenir en compte que Occident també ha tingut una veta figurativa molt important: l'hiperrealisme d'Antonio López i Eduardo Naranjo, per exemple. Vaja, que no és just despatxar els pintors russos perquè es van refugiar en la figuració.

Per a més informació consulti l'edició en paper.