• El Baró Roig al CAEE i Ken Charney a la Quera: dos asos coincideixen al Principat

Retrat de Manfred von Richtoffen i el seu gos Moritz que s'exposa al Centre d'Art d'Escaldes; a la dreta, el pilot angloargentí Ken Charney, a la carlinga d'un Spitfire, saluda PIerre Clostermann Foto: EL PERIÒDIC

De tant en tant convé passar la tarda en companyia d'un paio fet d'una altra pasta. No sé, un que pugui fardar de 80 victòries (confirmades) , una Creu de Ferro i una Pour le Mérite al sarró. Ja ho saben, per si és veritat allò que diu Jacinto Antón a Pilotos, caimanes y otras aventuras extraordinarias: «To believe in heroic makes heroes». No en tinc gaires esperances, en el meu cas, però mai no se sap. Animat amb aquests alts pensaments em vaig plantar l'altre dia a l'exposició La Gran Guerra, al Centre d'Art d'Escaldes, on les últimes setmanes he passat alguns moments gloriosos, enfangat al Somme, comprovant l'eficàcia de la màscara E95 contra el gas mostassa, desembarcant a Gal·lípoli amb Mel Gibson i esperant l'atac de Junger i les seves temudíssimes Sturmtruppen. Glups.

Hi vaig anar aquesta vegada amb la secreta intenció de deixar sota el retrat del bo de Manfred von Richtofen, el Baró Roig, l'estupenda maqueta d'un triplà Fokker de la Primera Guerra Mundial que havia trobat de miracle al basar Valira i que he trigat quinze dies a ensamblar –i pintar de vermell reglamentari. Ni que fos un aparell de veritat. En fi, que vaig aprofitar un moment que la directora del CAEE, Ruth Casabella, estava distreta per deixar el meu petit homenatge al peu de Richtofen i de Moritz, el seu gran dogo –ja que hi som, diré que fa una mica d'angúnia: sembla escrofulós. I em vaig quedar de pedra: allà sota hi havia tota una esquadrilla de Fokker i Albatros –el biplà amb que el baró va començar a cultivar la seva llegenda, el setembre del 1916– en miniatura. Vaja –em vaig dir– si ens ajuntéssim els admiradors secrets de Richtofen podríem crear una ala de combat en aquest racó de món. Això, o és que se m'havia avançat Antón, quina ràbia. Una altra cosa és què en faran, la gent del CAEE, amb aquesta parafernàlia bèl·lica quan el 30 de juny acabi l'exposició. La qüestió és que la divisa ja la tenim: Virtus Unita Fortior. Mola més que Fins a l'infinit i més enllà, que comença a estar un pèl gastada, la veritat. Així que ara, quan camino Carlemany avall, escruto els rostres dels vianants a veure si hi detecto els trets d'un candidat a squadron leader que se m'hagués passat per alt. Qui sap.

El pròxim pas és fer-me amb un Spitfire de la casa Airfix, el caça amb què el nostre Ken Charney va abatre set avions de l'Eix –sí, ja sé, no són les 80 victòries de Manfred; ni tan sols les dotze de Chuck Yeager, però no em negaran que seria un digníssim company de missió i que, amb les seves dues Distinguished Flying Cross, és del millor que li podem oferir a l'alemany en qüestió d'asos. De seguida que el tingui muntat, li portaré al cementiri de la Quera, nínxol 209, el petit Spitfire, i quan els de manteniment no mirin, afegiré a la trista làpida un epitafi a l'alçada de l'inquilí. Penso en una cosa així com «To the gallant and worthy Ken». Amb Richtofen va funcionar: després de molt pul·lular, el seu cos descansa avui al panteó familiar a Wiesbaden. A veure si li porta sort i Charney se'n pot anar d'una vegada a Bahía Blanca.

Per a més informació consulti l'edició en paper.