• L'Arxiu Nacional ingressa dues hores llargues de filmacions inèdites del metge lauredià, traspassat el 2000

A la imatge, el juliol del 1964, on el Síndic Julià Reig inaugura el pont del riu Runner, a la frontera hispanoandorrana.A la galeria, dos toreros surten a hombros després d'una corrida a la Monumental d'Escaldes i el 23 d'octubre del 1967: De Gaulle, a la capital, en la seva històrica visita, la primera d'un copríncep francès. Foto: FONS PEIG / ARXIU NACIONAL D'ANDORRA - FONS VINCENT / ARXIU NACIONAL D'ANDORRA

Li coneixíem fins ara la dèria paleontològica –si el lector es deixa caure un dia per la sala Límit KT de Coll de Nargó, en veurà l'espectacular col·lecció de fòssils plistocènics que ell mateix va recollir, als anys 40– però no la cinematogràfica. Doncs la tenia, perquè Josep Duró Farràs va ser un home polifacètic que, a banda de la seva professió –la medicina, que va exercir a Sant Julià, a Canillo i també per al Consell General, com a director de Sanitat– va tocar com es veu moltes altres tecles. També la del cine, que li va donar fort als anys 60. El resultat d'aquesta –diguem-ne– fal·lera són 44 bobines en suport 8 mil·límetres que la família Duró acaba de dipositar a l'Arxiu Nacional (ANA) i que posen moviment a una dècada que a Andorra –i curiosament, diu la cap de l'ANA, Cinta Pujal– va tenir poca fortuna cinematogràfica. Un petit tresor que l'ANA ja ha duplicat –el procediment habitual per garantir-ne la conservació–, que ara entra en fase de catalogació i que a partir de la tardor s'obrirà a consulta pública.

Són en total 132 minuts de filmació en color. No és una xifra impressionant, és cert; però el que compta en aquest cas és el contingut: de molts dels episodis de què van ser testimonis Duró i la seva càmera només en teníem constància gràfica a través del llegat dels fotògrafs de l'època. Cap pel·lícula. Un testimoni estàtic i mut al qual a partir d'ara podrem posar moviment. És el cas de la inauguració del pont del Runer, a la frontera hispanoandorrana, el juliol del 1964, amb intervenció del sídic de l'època, Julià Reig; i de la inauguració de les escoles de Canillo, la Massana, Ordino i Escaldes, entre el 1965 i el 1967. Hi ha també una corrida de toros a l'antiga Monumental d'Escaldes, datada el 1961 i que el nostre home va enregistrar íntegrament. És veritat que hi ha altres corrides andorranes que també van merèixer la glòria del cel·luloide; però són pel·lícules fragmentàries; cap ens mostra la festa sencera. Duró, sí. La catalogació del material servirà posar nom i cognoms als matadors que hi apareixen.

Anquetil a la capital

Com es veu, Duró no s'interessava només pels actes oficials. A més dels toros, també es va destapar com una considerable amant del ciclisme: va filmar la caravana del Tour del 1964, el de la pàjara d'Anquetil al port d'Envalira i el sarau a l'edifici encampadà de Radio Andorra, amb Dalida com a vedet de la jornada. Duró va plantar la càmera als carrers del centre de la capital, per on veurem desfilar –posin plat gran i pinyó petit– els asos del moment: des del vencedor de l'etapa –l'espanyol Julio Jiménez– fins a ciclistes de llegenda com Poulidor i Bahamontes. També hi havia de ser a la següent visita de la ronda francesa, el juliol del 1968. I l'octubre de l'any anterior, en la visita llampec de De Gaulle al Principat. La llista de temes es completa amb el Carnaval d'Andorra la Vella del 1961 i la diada de Canòlich del 1963 i el 1965.

El llegat de Duró guarda –segons la cap de l'ANA, Cinta Pujal– estrets vincles amb la d'un altre metge tocat per la dèria fílmica coetani seu: Lluís Burgués. Tots dos, diu Pujal, roden amb una certa ambició cinematogràfica, com si tinguessin un guió previ i com si no en tinguessin prou a plantar la càmera: tenen una voluntat narrativa. No es limiten a filmar. Burgués va anar un pas més enllà i es va atrevir a rodar curts de ficció; Duró, no, però –conclou, Pujal– «per la forma com enquadren, enfoquen i construeixen el relat, no m'estranyaria gens que tinguessin coneixements de cinematografia». L'ingrés del fons Duró coincideix amb la finalització de l'inventari del fons Càndid Riba, que abraça des dels primers anys 60 fins al 1978, i s'afegeix al monumental fons de Lluís Dejuan, un miler d'hores de filmació d'entre el 1980 i e l2006 i que des de l'any passat es pot consultar lliurement.

Per a més informació consulti l'edició en paper.