• La galeria Riberaygua clausura la temporada amb la rotunda obra en marbre i granet de Nicolae Fleissig

L'artista francoromanès exposa fins al 27 de juliol la sèrie Oscil·lacions a la galeria Riberaygua Foto: TONY LARA

Donar-li la mà a Nicolae Fleissig, aquesta institució de la galeria Riberaygua, és un exercici d'alt risc. L'artista francoromanès (Tirgu Mures, 1948) gasta dits de tità i aplica a cada encaixada uns quants newtons de força. Cosa lògica, si es té en compte que aquest home d'aspecte patriarcal acostuma a traginar peces d'unes quantes tones, més o menys. Una dada: un metre quadrat de granet pesa cap a 2,7 tones. I el granet, per a Fleissig, és com la plastilina. Per dir-los que a Fuerteventura hi ha plantat un roc de 90 tones... A la Riberaygua compareix des d'avui i fins al 27 de juliol amb Oscil·lacions, divuit peces en marbre i granet que deparen –oh, sorpresa– el Fleissig menys Fleissig dels últims temps. Hi persisteix, és clar, aquesta dèria pels laberints de cubs que ha convertit en el seu segell personal, i que al lector li sonaran del Laberint triangular, a l'escaldenca plaça dels Dos Valires. Però de cubs cada vegada n'hi ha menys, i no els estranyi que qualsevol any d'aquestes opti per prescidir-ne del tot. A canvi, a Fleissig li ha donat ara per convertir algunes de les seves pesades, rotundes peces en escultures gairebé mòbils, pel senzill expedient de recolzar-les sobre un semicercle tallat directament a la pedra. I la paradoxa està servida: n'hi ha prou amb un dit –o gairebé– per desplaçar una mola d'uns centenars de quilos.

L'altra dèria conceptual del nou Fleissig és la finestra, el que ell en diu «el problema de les obertures». Ja saben que la finestra té trampa perquè mai no se sap de quin costat estem, si a dintre o a fora. Amb les obres d'Oscil·lacions, que incorporen totes una finestra –o unes quantes– passa el mateix. Amb un espectacular tirabuixó conceptual: la Finestra horitzontal, estesa directament sobre el sòl i que convé veure in situ. La tercera sorpresa que ens té reservat el nou Fleissig és el cromatisme que incorporen moltes de les peces: algunes, perquè hi aplica pigment –preferentment vermell; en d'altres, la sensació de color l'aconsegueix amb els diferents polits de la mateixa pedra. I el resultat és com a mínim curiós. L'obra d'aquest vell conegut de la Riberaygua, en fi, sempre interpel·la l'espectador. Per les formes que n'extreu, sí, però també per les forces tel·lúriques que convoca a la sala: un bloc de marbre triga milions d'anys a sedimentar; seure davant seu i només contemplar-lo és una forma d'establir contacte amb el més atàvic no ja de l'espècie, sinó també del planeta. No els dic res si a més de mirar-lo, es poden permetre el luxe d'esberlar-lo, tallar-lo i disseccionar-lo, a veure què en surt, de dintre. Aquest és el privilegi de l'escultor, i el cas és que a Fleissig les pedres li parlen. No els estranyi trobar-me qualsevol dia palplantat davant d'un d'aquests blocs, a veure si a mi també m'estan amics i em diuen alguna coseta, com al Senyor de les Pedres.

Per a més informació consulti l'edició en paper.