Zorzona observa la Verge de Kazan, del segle XVIII, una de les peces estrella de la col·lecció d'icones del museu ordinenc Foto: MÀXIMUS

COL·LECCIONISTA. El Museu Iconogràfic d'Ordino abaixa el teló. No serà aquesta setmana ni la que ve, però el seu destí està segellat. El seu promotor, el col·leccionista Toni Zorzano, no pot fer front a la hipoteca que gravava el local, i ha arribat a un acord amistós amb l'entitat financera per cedir-li l'espai. Pròximament hi obrirà una nova oficina bancària. El risc cert és ara que la monumental i –en aquest racó de món, única– col·lecció de 250 icones ortodoxes –russes i ucraïneses– datades entre els segles XVII i XIX acabin sortint del país. I té pretendents. Zorzano no vol vendre, però si no hi ha alternativa –que alguna administració li ofereixi un local on allotjar la col·lecció– està disposat a fer-ho. I també perilla, ep, el mig centenar de talles castellanes d'entre els segles XII i XIX que des del 2002 completen l'Icongràfic.

–Vénen els russos i el Museu Iconogràfic tanca. ¡Cruel ironia!

–No ens equivoquem: aquest museu no està pensat per al turista rus. És una col·lecció privada reunida amb molta il·lusió al llarg de 30 anys, i que constitueix –em sembla a mi– un atractiu cultural més per al país.

–Però ja és casualitat que tanqui el més rus que tenim al país –juntament amb Borís Skossyreff, és clar– precisament ara.

–De fet, els turistes russos i ucraïnesos són minoria entre els visitants del Museu. Venen a Andorra buscant altres sensacions i altres arguments. És clar que els fa il·lusió, trobar-s'hi això. Però és com si nosaltres anéssim de vacances a la Patagònia i hi trobéssim un museu del romànic. És lògic, perquè d'icones ja en tenen a casa, i de molt bones. Insuperables.

–¿Per quins motius plega?

–La crisi hi ha tingut un paper decisiu: fins ara, amb el que rendien les altres meves empreses podia cobrir les pèrdues del museu. Perquè no ens enganyem, una instal·lació d'aquest tipus sempre és deficitària. I hi ha també un cert cansament.

–¿Cansament? ¿De què? O millor li hauria de demanar... ¿de qui?

–La nul·la atenció que les administracions han prestat al sector privat. No ens han fet mai ni cas. Ni una trista llei de museus, cap incentiu fiscal per als que ens dediquem a la cosa cultural.

–Parla del Ministeri de Cultura: ¿de tots els ministres que hi han desfilat els últims anys, o d'algun en concret?

–Amb els ministres hi ha hagut generalment bona entesa. On ha fallat la comunicació és en el nivell immediatament inferior. Mai no han mostrat cap interès.

–¿Per exemple?

–La senyalització: ¿pots creure que han plantat just al davant del Museu un rètol de la Casa d'Areny-Plandolit i del Museu Postal, i que no s'han molestat a posar-ne un del Museu Iconogràfic? Tan poca sensibilitat acaba afartant. El país som tots, no només el Govern. I als particulars se'ns ha ignorat de forma sistemàtica.

–¿Per què el de les icones, i no el de la miniatura?

–No volia tancar-ho tot de cop, i l'Iconogràfic és el més gran –ocupa una superfície de prop de 450 metres quadrats–, el que genera més despesa i més pèrdues. I el menys visitat.

–¿Corre perill, el de la miniatura?

–De moment és viable perquè s'autofinança amb les entrades. Però no descarto res. I no amagaré que hi ha hagut ciutats turístiques de ben a la vora que s'han interessat per emportar-se'l. És molt més del que mai m'he trobat aquí.

–L'Iconogràfic, ¿també té pretendents?

–Uns quants, entre els quals una fundació nord-americana. Però que no se m'interpreti malament: vendre és una opció; la més fàcil, però no la més desitjable. La meva prioritat és que es quedi al país. ¡És que hi he dedicat 30 anys! Però el que no faré és tenir-la tancada en un garatge. Això sí que no.

–¿Quants visitants rep, anualment?

–L'any passat van ser 2.200, la quarta part dels quals van passar per l'Iconogràfic. Però és que les entrades s'han reduït un 40% des del 2006.

–¿Què hauria de passar perquè reconsiderés la intenció de tancar?

–Si alguna administració –el Govern o el Comú– té interès a conservar aquest actiu patrimonial, li toca a ella moure's. Jo la posaria encantat a la seva disposició i no em veuria obligat a vendre-la. Si em cedissin un espai, el condicionaria i l'explotaria.

–¿Espera, per tant, que li ofereixin una sala? ¿Al Casamanya, per exemple?

–Entenc que les autoritats haurien de ser les primeres interessades a no perdre un actiu com l'Iconogràfic. I més encara en aquests moments. L'opció del Casamanya va ser una proposta que algú va fer a l'última reunió del quart. Però no en tinc constància oficial.

–¿N'ha parlat amb el Comú?

–Ara hi ha altres prioritats, com és lògic. Haurien d'haver fet algun pas quan les coses anaven bé. Però no va ser així.

–¿I amb el Ministeri?

–No. Abans no em calia cap ajuda, perquè els museus ja els podia mantenir jo sol. És ara que no són viables i quan –crec– haurien de fer un gest. ¿La solució ideal? Repeteixo: que em lloguessin una sala.

–¿Quan té previst abaixar la persiana?

–La cessió del local ja està firmada. Ara tot depèn de l'entitat financera, que hi obrirà una oficina. Si aguantem l'estiu oberts, millor. I si podem fins al Nadal, encara més. Però me n'hauré d'anar quan ells m'ho demanin.

–Anem a la col·lecció: ¿com li va venir la dèria de les icones?

–La primera peça és una Deisi –pantocràtor amb Crist suplicant– de principis del XVIII que vaig adquirir el 1981 a Kíev. Em va tocar. Avui ocupa un lloc preferent a casa meva. A partir d'aquí, la vaig anar ampliant a cada viatge, sense cap premeditació. Quan en tenia cap a 300, vaig obrir el Museu. Era el 1999, tres anys després del de la Miniatura.

–¿Quines en són les peces estrella?

–La Mare de Déu de Vladimir, una icona de la Gran Escola de Moscou, datada al segle XVII. Petita, però excepcional; una Mare de Déu de Kazan, del XVIII, i un Sant Jordi de l'Escola de l'Armeria de Moscou, també del XVIII, i la Verge de Potxàev, patrona d'Ucraïna, del XIX.

–Perdoni, però, ¿com les va treure del país?

–De la mateixa manera que tots els col·leccionistes del món: negociant cada peça amb les autoritats duaneres. Però totes i cadascuna disposen del certificat expedit per The Art Loss Register, firma de Londres que garanteix que no provenen de cap tipus de comerç il·lìcit. Vaja, que no són peces robades ni espoliades.

Per a més informació consulti l'edició en paper.