El doctor Alonso, en la presentació de L'Andorra de Taxio, ahir al Holliday Inn de la capital Foto: TONY LARA

PUBLICA "LA ANDORRA DE TAXIO".

El coneixíem fins ara en la faceta de metge: el doctor Alonso. Però amb La Andorra de Taxio Claudio Alonso (Matamorosa, Cantàbra, 1938) s'ha destapat també com un hàbil memorialista que retrata amb rara fidelitat, nostàlgia gens dissimulada i per persona interposada –el Taxio del títol, alter ego de l'autor– el país que es va trobar en desembarcar-hi, la tardor del 1965. Un país per on pul·lulen contrabandistes, jugadors més o menys professionals, vividors de pa sucat amb oli, senyores de vida alegre i supervivents de totes les derrotes, i que vist en perspectiva sona estranyament exòtic. Ahir va presentar L'Andorra de Taxio al Holliday Inn de la capital.

–Tinc problemes amb el gènere: ¿biografia? ¿Ficció? ¿O millor n'inventem un de nou, el de memòries novel·lades?

–La primera part és pura ficció; la segona és el relat en forma de crònica periodística de l'Andorra que es troba el protagonista quan arriba al país, a mitjans anys 60.

–Un dels aspectes que sorprèn és el retrat de la nit andorrana. Pelet cràpula, qui ens ho havia de dir. ¿La coneix de primera mà, o en parla d'oïdes?

–De primeríssima mà. No és que en fos assidu, però m'hi movia amb certa desimboltura.

–A les barres americanes que el protagonista repassa, ¿hi havia senyores que servien copes despullades? ¿Espectacles d'striptease?

–No, no. Eren cambreres que es limitaven a entabanar els clients perquè consumissin, amb insinuacions que a la sortida qui sap, potser... Però com a molt, algun toqueteig. Res més, perquè la prostitució estava prohibida. Com avui, d'altra banda.

–Acompanyi'm si m'ho permet a fer la ruta. Hi havia el Rally...

–Un reservat al final de tot del local que estava on avui hi ha Viladomat, davant de l'STA. Però no ens descuidem la barra de la Roberta...

–Prometedor nom.

–La Roberta era la reina de la nit. Una bellesa. Espectacular. I gran persona. A la plaça de les Arcades, per cert, on ara hi ha el bar Bon Dia. N'hi havia més, per aquella zona: l'Europa, on avui hi a el bar Macary.

–Caram: ¡quasi a tocar del Centre Moral i Recreatiu!

–I la barra de Jacques, davant de Pyrénées: durant el dia feia de restaurant, perquè era un magnífic cuiner; i a la nit hi tenia unes senyoretes servint copes.

–Però el número u era la sala Katanga.

–I tant. On avui hi ha el Teatre Comunal. Aquí sí que hi havia possibilitats reals que la cosa anés a més. Les cambreres eren més... generoses.

–I tots aquests locals van coincidir en el temps. Curiós. ¿Quin era el tipus de client que els freqüentava?

–Gent d'un certa posició econòmica, perquè es tractava de consumir... i de convidar les senyoretes: professioanls, empresaris... i contrabandistes. Però no eren llocs marcats, ni de mala reputació.

–També es jugava molt, pel que es veu, en aquest racó de món. ¿On?

–Hi havia llocs diguem més familiars, on es reunia una colla d'amics a jugar-se uns calerons: L'Ocell de Foc, per exemple; i d'altres que s'hi jugava fort. Al pòquer, a la botifarra, al fill de puta, al set i mig... Els Billars eren un dels garitos habituals: on avui hi ha la Llacuna.

–La banda dels Pelats... ¿ens en dirà algun nom?

–Eren vuit o deu. Traficaven amb el que podien, i els passaports es cotitzaven bé. Fins que la Batllia els va parar els peus. Molts se sorprendrien si es fessin públics els noms, perquè són gent avui respectable i molt ben situada.

–Tothom té un passat. Almenys, no es dedicaven a atonyinar turistes.

–Aquests eren uns altres. Nens de casa bona que sortien amb ganes de gresca i se les havien especialment amb el turista francès i el de can Fanga. Per alguna raó els tenien especial tírria. Una mena de xenofòbia.

–¿Com s'ho feien?

–Al Tony's Club, que estava per la Rotonda, s'hi ajuntava molta joventut. Empaitaven una turista, la seva parella sortia en defensa seva, i ja la teníem muntada. Molt sovint acabaven a la clínica Meritxell, amb contusions, traus i fractures, ells, i crisis nervioses, elles. Als agressors rarament els passava res, perquè estaven ben connectats. Com si tinguessin imunitat. I feia ràbia.

–També ens parla generosament dels contrabandistes. Amb pèls i senyals. ¿De primera mà?

–Un íntim amic meu –el nom del qual no desvetllaré– em va inspirar el personatge de Pere, el cap de colla. L'únic de l'episodi que és fictici és el nom; la resta, va a missa.

–Els retrata amb un cert toc èpic.

–Eren homes de paraula: en certa ocasió, venia jo de Saragossa amb un cotxe nou de trinca. Vaig tenir un accident greu; tant, que el cotxe va quedar sinistre total, i el conductor de l'altre vehicle, malferit, el van ingressar a l'hospital de la Seu. L'endemà, quan anava a parlar-hi per tramitar l'assegurança, el paio s'havia fugat: ¡era el que obria camí a un comboi de contrabandistes! «No et preocupis, que cobraràs», em van assegurar.

–¿I van pagar?

–Als cap d'uns mesos tenia cotxe nou.

–Sosté que el contraban va ser decisiu per la modenrització del país. ¿Som el que som gràcies al contraban?

–No només, però també gràcies al contraban, al costat del comerç i l'especulació urbanística. Però el diner en metàl·lic va sortir en bona part del contraban.

–¿I ens n'hem d'avergonyir?

–No ho crec. I qui tant ho critica, com Sarkozy quan deia que érem un paradís fiscal, que proposi alternatives.

–Galeria de personatges que pul·lulen per l'Andorra de Taxio: defineixi'm breument Lluís Capdevila.

–Un humanista, un intel·lectual com una casa de pagès injustament oblidat. Com tants d'altres, d'altra banda.

–¿El doctor Vilanova?

–Un mestre que va fer miracles en una època en què la medicina era quasi artesanal. Té un carrer al seu nom, però pocs recorden l'home extraordinari que va ser.

–¿Vicente Conejos?

–Un home entranyable, que feia favors a tothom qui li demanava res, i que tenia un passat heroic, com a passeur d'homes a la Segona Guerra Mundial.

–¿Manolo Bravo?

–Un personatge: monàrquic reclacitrant que es deia descendent de la reina Isabel II, que s'havia enrolat a la Legió de Millán Astray i que explicava autèntiques barbaritats que havia presenciat –i perpetrat– durant la guerra civil espanyola, inclosa la tristament cèlebre i sanguinària presa de Badajoz per les tropes franquistes.

–Parla amb nostàlgia d'aquella Andorra que es va trobar v el 1965. ¿Amb quna es queda: amb la d'avui, o amb la d'ahir?

–Amb aquella, sens dubte.

–¿Què es el que no li agrada, de la nostra?

–La deshumanització de la societat. Però no és una cosa exclusiva d'Andorra. Passa a tot Europa.

–¿Què canviaria?

–La manera que la gent té de relacionar-se. Per exemple, que entris en un ascensor, diguis «Bon dia», i l'altre ni es molesti a contestar. Posats a demanar, un repartiment just de la riquesa. I si em poso demagògic, més protecció social.

–Ja em perdonarà: però de tot això, a l'Andorra dels 60 no anaven sobrats, em temo.

–Tens raó. Era una societat paternalista. I classista. Molt. I sempre amb l'amenaça que si et portaves malament, de pet a la frontera. Però dintre d'aquest classisme, t'escoltaven i feien per ajudar-te.

–Amb Taxio arriba fins a finals dels anys 60. ¿Hi haurà una segona part contemporània?

–El material el tinc, però és molt delicat.

REPORTATGE:El país ocult del doctor Osnola.

Per a més informació consulti l'edició en paper.