• L'autora de ?Memòria oblidada', entre els finalistes del premi Figurativas ?13 amb un plafó de l'obra que va presentar al concurs de la Bienal del 2011

Identitats I (tècnica mixta sobre fusta, 2011) Foto: SAMANTHA BOSQUE

Si el miren detingudament, és probable que els soni, el retrat d'aquí al costat: d'entrada, perquè el protagonista és Francesc Ruano, exdirector de RTVA. I per continuar, perquè aquesta mateixa fusta –perquè d'això es tracta: d'una fusta, no d'una tela– es va exposar a la sala de Govern en l'última Mostra d'art. Es titula Identitats I i l'autora és Samantha Bosque, una de les tres artistes que –ho recordarà el lector, perquè n'hem parlat geneorsament– integra el pavelló d'Andorra a la Biennal de Venècia, al costat de Fiona Morrison i de Javier Balmaseda.

Si Bosque i el seu Identitats I s'enfilen avui fins aquest racó de diari és perquè el retrat forma part del centenar d'obres que van superar el tall de la 7a edició de Figurativas –concurs de pintura i escultura convocat a Barcelona per la Fundació de les Arts i els Artistes i dotat amb 80.000 euros en premis– i es va plantar a la final. No es va endur la grossa, d'acord, però s'ha guanyat el dret a participar en l'exposició que entre el 3 d'octubre i el 17 de nobvembre tindrà lloc al barceloní Museu Europeu d'Art Modern. I no era empresa fàcil, perquè hi concorrien exactament 2.270 artistes de 85 nacionalitats.

Però tornem a Identitats I, que resulta que és un dels deu plafons en què consistia L'Andorra (in)visible, una reflexió sobre la identitat i la immigració a través del retrat de deu personatges –entre ells, Ruano. Era el projecte amb què Bosque pretenia fer-se un lloc al concurs per a la primera edició de la Biennal. No va poder ser, i els escollits en aquella ocasió van ser Francisco Sánchez i Helena Guàrdia. Però L'Andorra (in)visible proposava una mirada introspectiva sobre la construcció de la identitat, la integració i el desarrelament a partir de la condició d'immigrant, que el 2009 compartien el 63% de la població total d'aquest tros de món nostre. Una dada que molts dels que formen part de l'altre 37% acostumen a ignorar de forma contumaç, per no dir temerària.

Del Manual Digest a Woody Allen

Bosque va retratar deu persones amb els ulls tancats –i demanant-se explícitament «¿Què sento?», «¿Qui sóc?», «¿Què sóc?», «¿D'on vinc?» i «¿Cap a on vaig?»– i en gran format –Identitats I fa 122 per 155 centímetres– per parlar «no de la immigració com a fet social, ni de la idntitat col·lectiva ni de la immigració marginal, sinó de persones, de la immigració com a experiència vital i d'una Andorra (in)visible però no anònima...» Un exercici formal i conceptual que posa soota l'adovocació de Fiter i Rossell, un dels tòtems de l'andorranitat, i la màxima 43 del Manual Digest , un monument a la xenofòbia –«Procurar en no afillar enlas Valls als forasters y que ningu que no sia filll delas Valls entre en lo Concell y maneig de sas cosas y encara que sia cassat en Ellas (...) perquè los forasters especulativament parlant may portan amor, que es connnatural y ingenit als naturals»– avui feliçment mort i... ¿enterrat?

Això és el que sembla demanar-se Bosque a L'Andorra (in)visible, i no és aventurat trobar-li un fil conductor amb Memòria oblidada, el díptic amb què –aquest any, sí– s'ha plantat a Venècia. Amb una diferència: si abans s'interessava per la identitat de l'individu com a cèl·lula de la societat, el que li preocupa en les fotografies de i reconstruïdes de Memòria oblidada és la faceta més íntima, la que té a veure amb la família i la sang, matèria primera de la identitat, i els mecanismes de l'oblit. Una aproximaxió pictòrica a allò que Woody Allen sintetitza a Otra mujer en una pregunta demolidora: «Un record, ¿és una cosa que es té, o que s'ha perdut?» La llàstima és que L'Andorra (in)visible s'hagi perdut en el temps com llàgrimes en la pluja. Amb l'excusa del premi Fi¡gurativas, i amb la coartada de Biennal ¿de veritat que no és possible, recuperar el projecte?

Per a més informació consulti l'edició en paper.