• Sosté que l'única condició que posaven era encarregar-se de la manipulació dels originals, «però els tècnics ho van descartar»

Ho dèiem abans d'ahir en aquest mateix tros de diari: és una cosa absolutament insòlita, per no dir marciana, que el primer intent seriós de posar ordre i concert en els orígens de la fotografia en aquest racó de món nostre passés de puntetes per José Claverol, el fundador de la nissaga i un dels pares –o millor dit, avis– de la fotografia andorrana. El catàleg virtual publicat dimarts per l'Arxiu Nacional n'inclou al final de tot una telegràfica nota professional i en justifica l'absència amb l'argument que «en no disposar dels drets ni del permís de reproducció, no podem fer ús de les imatges d'aquest fons». El cas és que José Claverol formava inicialment part del projecte impulsat pel ministeri de Cultura, al costat –com és ben sabut– de Joaquim de Riba Camarlot, Julià Reig Roqueta, Josep Lluís Molné, Guillem de Plandolit i Pau Xavier i Xavier d'Areny-Plandolit– i que només en una fase considerablement avançada la Fundació Valentí Claverol se'n va acabar desmarcant. El resultat, com remarcava ahir el director de la Fundació, David Claverol, i com pot concloure qualsevol observador, és que «sense José, el catàleg dels pioners queda coix».

¿Quan i per què es van tórcer les coses? Sosté Claverol que les negociacions les va assumir directament el ministre, Albert Esteve, que des del gener del 2013 es van mantenir diverses reunions, i que hi va haver un acord inicial per particpar en l'ambiciós projecte original, que incloïa una exposició amb reproduccions en gran format a la sala de Govern –de l'estil de les que anys enrere es van muntar amb els fons Gausen i Alsina, dipositats a l'Arxiu Nacional– i l'edició d'un catàleg en paper. La Fundació, soste David Claverol, només va posar una condició: que ells mateixos s'encarregarien de manipular els originals, seguint la restrictiva política de la casa quan es tracta de material tan fràgil com ho són les plaques de vidre amb què treballava José Claverol: «Les còpies ens les faria el laboratori amb què treballem des de fa anys, d'absoluta confiança, segon les especificacios tècniques que ens indiquessin». Fins i tot es va proposar una fórmula per satisfer els drets d'autor n en diners sinó en espècie: amb una determinada quantitat d'exemplars del catàleg en paper, diu David Claverol.

l'art de donar-se l'esquena / Tot això es va emparaular amb el ministre, insisteix. I tot plegat se'n va anar en orris quan els «tècnics del ministeri» van dir que no: «Quan ells van descartar l'única condició que havíem posat, que era que només nosaltres tocaríem els originals, ens vam desmarcar del projecte». El desencontre es va produir al juliol, i des de llavors –continua el director de la Fundació– no hi ha hagut cap més contacte entre les parts. Ni un trist intent d'acostar posicions per evitar que al catàleg li faltés una de les seves set potes. De fet, afirma David Claverol que la Fundació no ha tornat a tenir notícies de L'instant màgic: pioners de la fotogarfia andorrana (1884-1930) –aquest és el títol del volum– fins que dimecres en va sortir la ressenya als mitjans de comunicació, amb el resultat conegut. Però s'ha de dir tot: la Fundació es va desmarcar del projecte original. Repetim-ho: exposició amb reproduccions de gran format i alta resolució, i catàleg en paper. Això era quan al ministeri encara se les prometien molt felices. De tot allò, i després de la tisorada pressupostària, n'ha quedat un humil pdf que es pot descarregar lliurement des de la sala de publicacions virtuals de l'Arxiu Nacional. Com que en aquest cas no calia tocar les plaques de vidre de José, la pregunta és òbvia: ¿s'hi hauria avingut a participar, la Fundació, en aquest projecte capitidisminuït?

David Claverol posa aquí una espelma a Déu i una altra al diable perquè el cas és que ningú no els ho va proposar, insisteix. Però, ¿i si ho haguessin fet? «La política de la Fundació consisteix a no cedir imatges per a publicacions digitals; de fet, en les escasses ocasions que ho hem fet el que cedim és una imatge manipulada amb marca d'aigües...» ¿Hi cap una possibilitat d'acord perquè el catàleg incorpori un dia un capítol dedicat a José Claverol, com reglamentari? «Mentre es quedi en pdf, no és negociable. Però que consti que tenim la convicció que ministeri i entitats privades estem obligats a entendre'ns, perquè tots tenim el mateix objectiu, que és divulgar el patrimoni històric. Nosaltres sempre hem estat oberts a col·laborar, com vam demostrar amb Escrit amb llum i La mirada fràgil. Però no podem transigir en qüestions tècniques de principi».

el 2015, al golf pèrsic / Una llàstima, ja ho veuen, perquè entre tiris i troians ens hem quedat sense un protagonista imprescindible per tenir una perspectiva completa del primer mig segle de la fotografia en aquest país. De José Claverol, actiu entre finals del segle XIX i el seu traspàs, el 1921, la Fundació calcula que se'n conserven prop de 700 plaques de vidre, distribuïdes entre les diferents branques de la família –José va tenir quatre fills– i que tenen en la celebèrrima fotografia dels consellers generals del 1902 la seva peça estrella. La Fundació en conserva prop de 200, algunes de les quals –com Les cigarreres de la fàbrica de Lluís Masip, aquí al costat– s'han reproduït als catàlegs de les exposicions Andorran Memories i La mirada fràgil. El gros de la col·lecció continua inèdit i inclou plaques tan estupendes com les dues vistes de la Seu d'aquí al costat, mai abans publicades: una perspectiva de la ciutat amb el Cadí al fons i la gran mola del seminari a mà esquerra, i el carrer dels Canonges amb ruc i nenes. Totes dues, datades cap al 1900. No perilla, en qualsevol cas, el títol de primera fotografia andorrana avui en mans de Joaquim de Riba, per aquella placa titulada Plegant herba a Ordino que EL PERIÒDIC va publicar dimecres en portada i que està datada entre 1885 i 1895.

Diguem per acabar que la Fundació Valentí Claverol prepara per al 2015 el desembarcament en un dels emirats del Golf Pèrsic. Serà si tot acaba com sembla que ha d'acabar en una institució museística de referència mundial, i amb una versió adaptada de l'Andorran memories que el 2000 va recalar a Nova York. A veure.

Per a més informació consulti l'edició en paper.